L’altre dia va
vindre un xicon que tindria poc més de vint anys a ma casa a canviar-nos la
goma de la rentadora. Quan acaba i vol cobrar-nos la factura, per a fer una
suma de tres números, va agafar el telèfon per a gastar la calculadora. Tres
números!. Ma mare em va ensenyar a sumar en casa. Abans no era com ara, els
xiquets treballàvem ... jo me’n recorde de les sumes que em posava ma mare, la
pobra, que només sabia sumar i restar, però em va ensenyar en casa. A llegir
també em vaig ensenyar poc a poc amb l’ajuda de ma mare, en casa, quan podíem.
Ara sense “apretar el botonet no saben fer res!”.
A mi m’agraden les
pel·lícules amb argument. Això de que arriba un tio i ell soles els mata a tots
i rebenten gasolineres i eixes animalaes no m’agrada. M’agraden les pel·lícules
que t’ensenyen alguna cosa: llocs on no has anat, coses que no t’han passat.
Això m’agrada. Els néts em diuen que “sóc un auelo ransio”.
El futbol s'ho emporta tot per davant. Ací abans s'omplien els carrers i les places de gent per veure una partida de pilota. Anaves als pobles, coneixies xiques fadrines i feies amistats. Ara vas a un polisportiu a veure un partit de futbito i estan tots insultant-se i barallant-se... Això no és bonico, ni tampoc és lo que ha hagut sempre. Lo nostre és la pilota.
Jaume té 78 anys i
està malalt de pàrkinson. Tots els dies agafa el tren a les 6:50 del matí, que
el deixa prop de l’horta. Torna per dinar i després se’n torna i arriba a les
18:10. Me’l trobe sovint i sempre parlem una estoneta.
És una persona
interessantíssima. Anava d’Altea a Sella i a altres pobles a jugar a pilota. Son pare i uns
altres cuidaven porcs per a una cooperativa. Admet que fins que puga anirà a l’horta, però que açò no és cap
obligació, que prefereix regar una tomaquera a jugar a la brisca, que si poguera, faria gimnàsia.Que seure tot el dia "fa el cul massa gros" i que si poguera, li encantaria treballar una finca ell a soles, en comptes de tres bancals.
Ahir, a les 18:30,
aquest home em va descobrir la fòrmula de la felicitat. Baixa del tren amb els
ulls oberts i les mans molt tremoloses. La boca també va bandejant. Mai l’havia
vist així, la malaltia no perdona. Quan el veig, el salude:
-Jaume!. Ja véns?
La boca para de
bandejar. Intenta posar-se recte, somriu i em diu:
-Hoolaaa!. Ja vinc
del bancal. Ara me’n vaig a casa a fer-me una orxata i llegar el periòdic.
Jaume. 78 anys.Pilotari. valencià. "Auelo ransio".
2 comentaris:
Mequetrefe, i jo em pregunte: Quant temps continuarà passant el tren a per Jaume?
Bona pregunta. La resposta? próximament en la Consellería d'Infrastructures... una història de terror.
Publica un comentari a l'entrada