dimarts, 6 de maig de 2014

UMMPFF!


No es prenia per una persona excessivament educada, però reconeixia que li agradava sentir com els éssers humans desconeguts li donaven les gràcies o li demanaven les coses amb un “per favor”. Ell també ho feia amb els desconeguts. No ho considerava educació, ho prenia com una forma d’empatia necessària cap a eixes persones que un no coneix.
De la mateixa manera que no reconeixia un grau major d’educació en el fet d’agrair i demanar per favor  el que fora, s’irritava sobremanera quan presenciava actes quotidians d’insolidaritat cap els altres.  No entenia perquè, en arribar al final del seu trajecte i començar a baixar, trobava un etern  adolescent  de vint i prou anys que  llegia el mòbil en un bus ple de gom a gom  des del seu seient mentres una senyora de setanta i molts,dempeus ,agafava un bastó en una mà i l’impersonal tros de ferro que s’empra per no caure amb l’altra. Ningú es dirigeix cap al “mutxatxote” , però hi ha gent que llença a l’aire un “hay que vé”...
Altres actes que l’irritaven: gent llegint missatges al mòbil mentre condueix vehicles, menyspreant tota vida -humana o no- que hi ha al seu voltant. Era exagerat?  Aquesta vegada la física que tant detestava li donava la raó; si un cos que pesa 1 tona i va a 60km/h impacta contra un cos en moviment que pesa aproximadament 80 quilos i va a 3 km/h el resultat és.... cervell esclafat perquè sí. 
 Gent que accelera quan hi ha un pas de zebra per veure si els viananats s’aturen, senyores amb un tot terreny descontrolat que semblen frenar amb pànic  perquè porten una tanqueta “ per si tupen amb algú”.  Gent que no coneix el que suposa anar en cadira de rodes i trobar-te el cotxe del puto repartidor de qualsevol merda que no interessa en la zona habilitada per passar. Tontaines de tota mena que deixen els vehicles mal estacionats en guals  o qualsevol altre lloc i reaccionen quan qui acompleix les normes fa sonar el claxon fins l’extenuació...  Aleshores els veia eixir d’un bar –comprenia que eixiren d’un caixer, d’una farmàcia, d’algun lloc necessari, però d’un bar? Filldeputisme nonstop!-  niñatos que no s’apartaven quan passava per la vorera i el veien vindre – açò suposadament ho feien en el Bronx en els anys 80, hui en dia, era de ser-geee-liii-poo-lllllaaaa o de necessitar una bona i educada potada en els collons-, gent que ignorava el “por favor pasen por aquí en orden de cola” en els supermercats i esmentava la seva avançada edat com a quelcom amb valor de llei en els Mercadona de tota la Marina Baixa fins a l’Alt Vinalopó, persones que s’asombraven perquè les coses en Benidorm no funcionaven igual que en Madrid amb la indiscutible sentència “pues en Madrid (afegir qualsevol cosa) no es así”...S'irritava perquè entenia aquestos actes com a faltes de respecte, actes de menyspreu -conscient o inconscient-, però acabava tolerant-los, sobretot quan tenia eixos dies en els que li abellia desaparéixer, passar la jornada com un esperit.
I podia continuar, però arribava sempre a la mateixa conclusió: per a què?  “l’educació” estava sobrevalorada.  Ens agrada funcionar amb el “jo davant”, “jo més que tú”. Entrà per la porta de casa i revisionà Taxi Driver, com acte de contricció. Va tornar al supermercat , ningú va botar la cua.  Quan va intentar creuar per un pas de zebra, un neomacarra accelerà des del principi del carrer amb un soroll estrident i ell posà el carret de la compra al centre del pas de zebra, s’aturà enmig i mirà el tontaina que havia pegat la frenada pare  i que  aixecà els muscles amb gest desafiant mentre feia saber al veïnat que  els cotxes tenen claxon. S’acostà a la porta i li digué: Benvolgut fiil de rata,per favor, perquè no et mates en la següent revolta i que et plore ton pare si t’estima?. Gràcies.

1 comentari:

amparo ha dit...

Kike, cada vegada més, els teus escrits em recorden als de Dani Mateo.
Molt bons, com este últim.