Com tots els anys, no
considerava que afegir un any en el calendari vital fos quelcom que s’hagués de
celebrar especialment. En canvi, tots els anys, quan arribava la mateixa data,
entre somriures i agraïments variats, reservava una llarga estona per a ell a
soles. Li agradava avaluar en perspectiva l’any que acabava de deixar enrere, i
per fer-ho, buscava un racó en casa on mirar el sostre o poder mirar per la
finestra. Després de passar una estona
en silenci, continuava amb la part final del ritual: una bona compilació de
bresquillades sonores a tot volum.
No li agradava sumar
anys. I no era pel fet “d’envellir”; Poc
a poc un pot llevar del seu cap la idea de ser vell, adolescent, adult o infant, tot depèn
de les circumstàncies vitals. N’hi ha vells de 25 anys i adolescents de 40.
També n’hi han xiquets de 20,adults de 15 i joves de 80. No li agradava sumar anys perquè sentia que havia malgastat molt de temps i
se sentia arraconat, sentia que estava darrere,
que no avançava, però no tenia cap intenció de competir, només volia un pas més. Aquesta mena de mandra, de lentitud a l’hora
de solucionar les seves qüestions vitals el tenia fregit.
Si l’any passat pensava que era el moment d’anar endavant, de créixer,enguany pensava que no havia arribat, però no per manca de capacitat; per haver
tirat uns anys magnífics, per haver-se perdut . Ja no podrà
agafar el ritme. Però al contrari de l’any passat, per a enguany tenia una promesa: Intentar-ho sense decebre’s pel resultat.
Ara, als 35? Si. I què? Cadascú sura com sap.
Ara, als 35? Si. I què? Cadascú sura com sap.
Aunque los
platos pagues
ya no hay quien te
devuelva
lo que un día no
supiste
y ahora sabes.
De nuevo carnavales
y tú ya ni te
acuerdas
de que aquí se
entra,
pero no se sale.
Amigos como treguas,
olvida lo que sabes,
ahora somos
animales.
Amigas como yeguas
amistades con
fraude,
remedios que siempre
llegan tarde.
Lo que crece mengua,
parece que es así,
muérdete la lengua,
y baila infeliz.
Y mira desde aquí,
se parecen a ti.
Dime, ¿desde allí
todos también se
parecen a mí?
Y cuando todo acabe,
yo no quiero una
piedra
encima de mí sólo
quiero tierra.
Y algunos frutales
para que me abracen,
que sus tiernas raíces
me comprendan.
Voy derecho al
desguace,
con mi nuevo
disfraz,
voy vestido de
barbaridad.
Derechito al baile
me sobra carnaval,
¡estate quieto, que
bailas fatal!
Lo que crece mengua,
parece que es así,
muérdete la lengua,
y baila infeliz.
Y mira desde aquí,
se parecen a ti.
Dime, ¿desde allí
todos también se
parecen a mí?
Voy derecho al
desguace,
con mi nuevo
disfraz,
voy vestido de
barbaridad.
Derechito al baile
me sobra carnaval,
¡estate quieto, que
bailas fatal!
3 comentaris:
Per molt anys Kike!!!
I no et matxaques tant pensant en que has malgastat el temps. Tot arriba al seu moment. No pateixques i deixa't dur.
Moltes felicitats!
Moltes gràcies Amparo. Tens raó, al cap i a la fí, no es pot rebobinar, es tracta de donar-li simplement al "play".
Mequetrefe, "donar-li al play" o "Intentar-ho sense decebre’s pel resultat"... bona idea!
A la fi, no deixa de ser com allò que Kavafis ens deia a la seua Itaca, no importa la fi del trajecte, importa el camí.
Per molts anys!!
Publica un comentari a l'entrada