DIGUEU-M´HO, SI US PLAU

Si us plau, digueu-me amb quina bandera m’he d’enrotllar, digueu-me què puc i què no puc pensar, què puc i no puc dir i a qui li ho puc dir. Digueu-me qui té raó i què s’ha de fer, digueu-me com s’apanya açò, digueu-me que el gos s’ha de nugar perquè lladra mentre porteu una corretja sense gos a la mà.

Digueu-me equidistant, obligueu-me a pronunciar-me, crideu-me que com pot ser que em faça igual la vostra postura, empenteu-me a la  unitat, perquè cal unitat i la unitat és el que ens uneix i units ens unirem contra els altres que parlen d’unitat i junts pel no pot ser units front els altres units cridant amb cara de cabreig,  per fi sense carasseta.  La unitat entesa com uniformitat; tothom igual, la mateixa merda que surt per la boca d’un tertulià –els nous guies espirituals- , d’això que s’anomena creador d’opinió.

Cal que algú genere opinió, que algú brame els defectes del nacionalisme enrotllat en una bandera. Banderes nugades a cosos like a superman  o nugades a les caderes. Banderes que tapen culs, quina metàfora!. Per favor, digueu-me tot açò com ho heu fet fins ara, sense que ho demane. No vull jugar en la vostra lliga. Tapeu-vos amb banderes. Després, en voler, si voleu, parlem d’amillorar la nostra situació i la del veí, de com curar l’odi estúpid que esteu bossant per tot arreu empentats per  opinadors i polítics  que no solucionen res. Esglaieu-vos amb qualsevol merda fins portar-la a generalitzar els sentiments d’un poble, com si l’amor a allò que hom anomena pàtria fora quelcom que por tancar-se en unes sigles polítiques, com si haguera de vindre un diputat, un senador, un alcalde o un president a dir-me el que sent .

Potser ens han buidat tant que ja els hem deixat que s’endinsen en el nostre esperit. Mentrestant, el món roda, benvolguts, i se’n fot dels vostres draps multicolor.

PARLAMENTS

Quan va escoltar el president de la nació mots com fruslería, vodevil i rigodón, ho va veure clar. El necessitem,on siga, però pardiez, se hace necesaria la presencia de un hombre tan ducho en el falar, carpetovetónico y vetusto. Després va veure com els aspirants esmentaven Carrillo i Adolfo Suárez, parlaven d'expresidents  caps de banda terrorista i del que que havien vist per la tele i encara ho va veure més clar: Per favor, Espinete presentat!.

CÒPIES

El concursant  rep un premi per imitar tan bé que s’assembla a l’original. Compres  suc amb un 17% de fruita. Al supermercat hi havia botifarres 99%lliures de greix. Hi ha iogurt de xocolata light, coca-cola zero, llet enriquida, llet condensada light,  i pernil cuit amb poca sal i amb la quantitat suficient de sal. Tomaca fregida en brik a l’estil tradicional al costat de tomaca fregida en brik de la mateixa marca “con aceite de oliva”,salvaslips de nit, té orgànic,café al costat de les infusions per a dormir, carn extra tendra, hamburgueses amb formatge inserit, hamburgueses d’espinacs amb pollastre, verdures deshidratades que rehidratar amb aigua o caldo industrial de carn o verdura amb “compromiso casero garantizado” i al fons, en la prestatgeria de baix, les promeses de prosperitat d'un món cada vegada més plastificat…

LA BOSSANDERA

Passà per l’avinguda central del poble el paletu amb el Ferrari. Els burros que el votaren per la platja promesa, per primera vegada van experimentar una sensació estranya. Una pudor insuportable eixia d’aquell cotxe, tot i portar les finestres tancades.  S’havien de tapar el nas i es marejaven al pas triomfal del comptador de bitllets.  La resta de ciutadans comença a sentir l’agror que puja per l’esòfag pocs moments abans de bossar.  

A València,  els vianants que passaven en eixe mateix instant per la porta de les Corts Valencianes  i l’Ajuntament escomençaren a bossar. Alguns es tapaven el nas, però havien de seure marejats per no poder suportar aquella olor a excrescència. El vòmit s’escampà per molts ajuntaments  i pobles de tota la Comunitat, formant un tsunami de bossades que arribà a la Mediterrània  prenent rumb a les Illes Balears, Catalunya i Andalusia.

La gent escomençava a surar en una fastigosa regurgitació de bitllets de 500€, trajes de sastreria, bolsos de Louis Vuitton i  Infinitis accidentats, bigots i corbates. Els que havien bossat suraven, els que s’havien tapat el nas anaven amb el vòmit al coll, quasi ofegant-se…

Tots aquells que havien provocat aquest tsunami ‘enfonsaren  pel pes de les seves butxaques, on sobtadament sortiren muntonades de bitllets de 500€ que els impedien surar. No paraven de cridar entre glops “jo no ho sabia”, “no era jo”, “dos milions de peles”...

Una vegada retirada l’ona del tsunami, s’hagueren de repetir les eleccions per falta de representants.

PROCÉS DE DESCONNEXIÓ

Ha vist com una cavalcada de reis  obri el calaix de les velles rèmores -mantenir les tradicions vs dones fent de rei mac, la marquesa que no perdonarà mai l’alcaldessa…-. Ha vist també com el canvi promés pinta prou malament.  De moment, la única cosa important sembla ser que Catalunya siga Espanya o  no ho siga – depenent d’on se situa un-, a més del patètic joc de les cadiretes.

Sembla que els gaditans, els bilbilitans i els il·licitans entre d’altres estan molt preocupats per tot açò. Els refugiats? Bé gràcies. La pobresa infantil en Espanya, Catalunya i bilbilitània? Bé gràcies.  També sembla ser polèmic veure un nadó al Congrés dels Diputats.  Que si conciliació,reivindicació o posturisme... En Toledo és un tema capital. Està la gent que no dorm. Sobretot en els bancs dels parcs, que el fred apreta prou. 

Tal volta ha escomençat el procés de desconnexió. Hui no li ha dit bon dia al veí antipàtic que no saluda mai. Hui no s’ha aturat quan per la vorera  quan anava carregat per deixar passar els altres.  Hui somriu de pensar en els seus “actes de rebeldia”.  Un li diu a l’altre artisteee!, què no has vist làstop u quèèè? .  La gent  s’atura pel carrer per veure si açò acaba a boleres. N’hi han que fins i tot trauen el mòbil. L’espectacle està servit.  Passa de llarg i quan gira el cantó, un esglai one more time. Està esdevenint un ésser insensible ? Se sent bé quan comprova que no és l’únic a qui el fet que dos paios surten il·lesos d’un accident després d’haver destrossat els seus vehicles l i fa igual. Si hi hagués ferits sap que canviaria d’actitud, intentaria ajudar, però... els dels mòbils ho farien?

Pregunta estúpida sense resposta.  El cap li diu ara que pots, tira cap a casa, posa’t a la teua moltvolguda Billie mentres mires els terrats i veuràs com se te’n passa. Sempre que sóna Billie se te’n passa.

Sembla que el procés de desconnexió ha escomençat

Post estúpid sense trellat.

SURANT

Engolir emocions pensant que omplin. Un estat d’anorèxia emocional que fa que sures, sures en una mar on no hi ha res dins. Una mar morta. I potser mirar el cel alleugere  aquesta sensació de buit, de que no hi ha res. ..Però no. De sobte, te n’adones que la mar està podrida i tu sures en ella. Dia rere dia, la mateixa muntonada de fem;  els amos del corral et furten els diners, “l’esperit del senyoret” supera de llarg a “la vocació del servidor”.  Només són uns quants –diuen els que conserven la fe- . Sempre són els  que estan en els mateixos llocs –pensa la major part de gent que sura en aquesta mar- mentrestant, entre tragèdia i tragèdia, ens diuen que fa calor a l’estiu, que de vegades fa molta calor a l’estiu i que en hivern fa fred i molt de fred...  I surem en una mar podrida, on ens preocupa que el barça no juge en la Lliga espanyola i té nivell de notícia nacional que la Pantoja ix o entra del talego.

Aquestos éssers humans existeixen. És a dir, n’hi ha militants convençuts de partits polítics on els estafadors i algun lladre són quasi capitans generals, persones que ploraran si el barça juga la lliga en un altre país i personetes que van a la porta de la presó a cridar-li guapa  a la Pantoja (eixes persones són les autèntiques folklòriques,per cert) entre d’altres.  Suren en la mateixa mar que tu i engoleixen emocions que pensen que omplin l’esperit, com fas tu.  No canvia res.

Mires cap amunt. Res.

 Et submergeixes una estoneta. Res.

Tornes a la superfície i et preguntes qui t’has cregut que ets. 
El teu bescoll pelat tupa en la sorra de la vora de la mar...

e

LA INSOPORTABLE LEVEDAD DEL SER

    Una fantabulosa aplicació per al mòbil que t’informa  de los planes que hay en tu ciudad ja té un milió d’usuaris. Un milió de persones que no saben què fer en la seva ciutat. De segur molts tenen twiter, facebook, whatsapp... però no se n’han assabentat que baix de casa hi ha un concert o una exposició.

Sébastien, el chef de knorr, va a un bancal de carabasses que no està humit amb botes  goma i mastega una tomaca crua sense passar-la per aigua de la sèquia. Ni es taca les botes ni la camisa. Seguidament, en una cuina, fa purés que venen en  brics d’un litre, format familiar. Tot natural i gustós.  
      Pedro Piqueras, entre espeluznantes sucesos i tragèdies vàries també s’ha llançat a visitar una factoria de caldos. Allí ens informa que cuinar durant 3 hores hortalisses variades en perol de la grandària d’una roda de carro és quelcom 100% casero. Les persones que apareixen amb la xarxa al cap dins una nau industrial on predomina el color gris metàl·lic i “blanc sanitari” evoquen la imatge d’un escorxador, però en fi, si l’anunciant de massacres i desgràcies ens diu que és casolà, algú se’l creurà...

        Un paio se ama  perque compra mòbils en Phone house. Se m’ocorren maneres molt més divertides i satisfactòries d’estimar-se. En un episodi de House, el protagonista diu que ell no es masturba, que ell es fa l’amor. Potser no ha descobert que existeix Phone house. Per cert, què gran haguera sigut traduir House per  Casas –no Casa- i fer que el protagonista s’anomenara Gregorio Casas en comptes de Gregory House!. Seria tan casolà com el caldo de Piqueras o les tomaques de Sébastien.

    Un anunci de programa que s’emet el dissabte a les 02:30 em diu que Vanesa Martin (¿?) és l’artista revel·.ació i un  munt de carn en forma de cossos esculturals masculins i femenins anuncien col·lònia perfum en plages. Un anunci de 2 minuts pretén dir-me que el club de los incomprendidos no és una burda còpia de la grandèrrima pel·lícula “el club de los cinco”.  Açò m’ha fet tornar a veure eixa pel·lícula i oblidar-me’n  de l’altra. Gràcies. Ho confirme; mireu “el club de los cinco” en poder.

El manaor de tot el cotarro diu que la crisi és història i sembla que Obama i Raul Castro han parlat per obra del Papa i una tromba d'éssers humans comenten, criden, xarren, opinen... pocs informen. 

Trompe le monde.

GOOOOOOL!

43 anys,una dona,  una filla de 19 anys, un fill de 4 i una passió: un equip de fúngol. Quina passió més digna  per a morir amb el cap obert dins d’un riu després de barallar-te amb un atall de neonazis pel futbol. L’agent demobilitat que hi era prop no es va llençar per treure’l i  tothom  se’n penedeix de la mort d’una persona que anava amb la clara intenció d’anar a canviar cromos  amb altres  “radicals del fúngol” .   Poc després, uns ultraimbècils ataquen altres ultraimbècils en un bar...El mort ja és un màrtir entre la ultraimbecilitat esportiva, i ja en van uns quants. Morir pel futbol, amb el futbol com excusa o per estar enmig d'una piara d'ultraimbècils el dia que decideixen que t'ha tocat. Què vides més buides. 43 anys,una dona,  una filla de 19 anys, un fill de 4 i un cervell podrit.  Ho sent, però este mort no em consterna. I a les empreses que  es dediquen al futbol anomenades “clubs”, tampoc. 

El partit no es va suspendre.

VICENT I PEPA

L’expresident de l’entitat ix per la porta principal del jutjat. Abaixa les escales i els veu a l’esquerra, darrere d’una tanca i la barrera de policía nacional que el protegeix. Hui n’hi ha quelcom diferent; els preferentistes criden a l’uníson hijooo de puuutaaa!.Al capdavant hi ha un matrimoni qUe roman en silenci. Ella l’agafa a ell del braç, l’ajuda a mantener-se dempeus.

La senyora, entre els crits dels estafats li diu a un agent senyor, allà ha caigut una dona major, ajude-la. L’agent gira el cap i mentre s’adreça cap  a la senyora que esta en terra se senten quatre trons; Vicent i Pepa desacarreguen el canó llarg i el canó curt de les seves escopetes en la panxa i la cara de l'expresident de l’entitat, que cau poc a poc en terra, en una agonia de pel·lícula. Li han pegat en la bitlletera i 2 bitllets de 500€ cauen lentament sobre el cadáver del pirata mentres els dos ocotogenaris alcen els braços cap a la policía en senyal de rendició. Ella no s’hi pot contenir i l’abraça. Ell plora d’alegria, l’alegria de qui ha superat un malson, tot i haver provocat dolor. Tots dos han de contenir una escopinyada sobre el cadaver del lladre d'esperances.

En eixe mateix instant, un sindicalista convençut rota els tres plats que li han servit en un restaurant d’eixos de plats grans,menjar mínim i botelles de vi de centenars d'euros. Dos carrers més avall, les mans de la massagista oriental fan ejacular l’exassessor de la casa reial en un saló de massages mentre s’escolten sirenes d’ambulància que van cap al jutjat. Esta palla l’ha de pagar de la butxaca. Putos lacaios!.

EL CAMÍ

     S’havia quedat enrere. De manera sobtada se n’adonà. Pum. Mentre la resta de persones anaven fent camí, avançant, canviant de direcció o simplement anant-se’n per no tornar, ell s’havia quedat allí, enmig de l’encreuament. Mirava endavant: no, no t’enganyes, allà no arribaràs mai. Hagueres pogut, però no has volgut, i penedir-se’n és absurd. Ni ho penses.

   Mirava a la dreta: per ací no saps on vas, sembla que hi han costeres avall i moltes costeres cap amunt. Ara mateix estàs cansat i no tens ganes de pujar costeres. Cap a l’esquerra, a més de costeres, semblava que el camí s’endinsava en un bosc ple de brossa on costaria molt caminar i hi haurien moltes distraccions que no el deixarien continuar per la senda adequada, pel camí correcte…

   Va romandre en l’encreuament , mirant cap enrere en el sempre present camí dels records inútils, d’un temps que no és este,dels castells en l'aire... I va decidir continuar amb el mateix llenguatge i els mateixos gestos, mirant les fotografies que portava en la motxilla i refent l'inútil balanç entre èxits i derrotes, trobant significats entre cançons idiotes i nostàlgies absurdes una vegada més…mentrestant, la gent passava per l’encreuament, quasi tothom anava cap avant, d’altres tornaven de l’esquerra per girar i anar cap avant, d’altres anaven a la dreta amb sospirs de resignació o cares d’estranyesa.  El saludaven i els saludava mentres passaven atrafegats.Ningú s'aturà una estona.

    A fi de comptes era una persona suficientment empàtica, suficientment graciosa, suficientment suficient,

quasi mediocre,estancada; un ésser emocionalment subdesenvolupat incapaç de triar un camí.

VALENTIA SELLARDA

Entre en casa i no em saluda. No hi ha ningú, hauran eixit a fer una passejada-pense-. De sobte, el sent. El meu gosset està amagat baix d’un llit, meneja la cua i fa l’intent d’alçar-se a saludar-me, però no pot, perquè tu, benvolgut malparit, li has pegat un puntelló. Té 15 anys,pesa 10 kg i l’has deixat coix durant uns dies.  Què anava solt i sense correja ni vigilància? No n’estic d’acord jo tampoc, aixó no ha de ser així, i ja els ho he fet saber a les persones que l’han cuidat tota la vida –els meus pares- . Però tu, benvolgut malparit, has preferit fer-li un puntilló en comptes de comentar-ho als seus propietaris. Què valent!.  De segur que després has continuat mirant els debats en la televisió proposant solucions per a la societat del tipus “matar-los a tots” o coses semblants.

Eixe gosset al que t’agradaria haver rebentat i tirat en un contenidor, una vegada em va escoltar plorant en una habitació, i es va quedar en la porta fins que vaig eixir per llepar-me les cames i fer intenció de voler jugar amb mi. Eixe gosset a qui t’haguera agradat exterminar d’un bon puntilló, va anar a buscar el meu avi a l’horta durant una setmana després que morira. La merda que caga eixe gosset val molt més que tu, benvolgut malparit, que no eres més que un covard per domesticar.

Quan érem preadolescents recorde haver acompanyat a altres persones “a caçar gats”. No vaig participar, però vaig assistir una o dues vegades… valent divertiment! De vegades, mire als que eren més furtius en eixa caçera i com la vida els ha pegat potades d’eixes que fan que et coste alçar-te, remuntar. Alguns no ho han aconseguit.  I tu, malparit, hauries de saber que estic desitjant que els dies passen prompte per què te’n vages, que em sobres , que ja has complert amb tot el que havies de fer i que el dia que te’n vages, un gosset s’alçara per pixar-te el taüt, o la llosa. Anirà nugat i amb mi.

Només havies de donar la cara i exposar un únic argument, a més, ningú t’ho haguera pogut rebatre, no t’hagueren pogut llevar la raó. Però ara no t’ho recomane, potser t’aplique la teva solució a tots els problemes, però al bel mig de l’entrecuix.

He dit que no volia escriure durant un temps, i em sap greu haver-ho de fer per aquest motiu, però ho havia de bossar. Eixos són els valents i les valentes de Sella. La gent a qui li furten les coses en la cara i no ho denúncia –pa què!-però és suficientment covard per pegar-li a un animal vell que pesa 10 kg per què aprenga. 

No pense molestar-me ni en odiar-vos, esteu condemnats a veure l’asco cada vegada que esteu front el mirall.