És un dia qualsevol, i tornes de l’escola, a casa teva, la iaia està pelant
un pollastre i ta germana l’ajuda a prepara el dinar, el teu germà xicotet i ton pare donen de menjar a les
gallines i la mare torna de comprar amb el cabàs ple. Els camins són de terra i
el clavegueram és inexistent. Un filet d’aigua
negra i pudorosa travessa el carrer de dalt a baix. Quan el dinar ja està preparat, t’agafen ganes
de pixar i has d’anar a la latrina. De sobte, quan ixes al pati, un soroll estrepitós et fa tornar a
casa. La terra s’obri i no pots tornar al menjador, la casa està caent i hi ha ha clavills per tot arreu.
Crides “pareee”, “mareee” i una biga cau del sostre.
Despertes en una mena de carpa de circ, escoltant gemecs d’un munt de
persones. Busques el pare, la mare, la iaia i els teus germans... no hi són.
Apareix una senyora blanca amb una bata i un logotip de la creu roja amb un
home que sembla metge que porta una bata
amb la inscripció “MSF”, estan gitat en una camilla militar i al teu costat no hi
ha xiquets, hi ha dones majors i homes tristos, xiquets que ploren, vells amb
cadires de rodes.. .molta gent ferida. Pel que pots veure a l’entrada d’aquesta
carpa, les cases s’han assolit. La senyora blanca et pregunta en francés el teu nomi cognoms i
els noms dels teus pares. Li contestes i et conta amb molt de tacte que hi ha hagut un terratrèmol i que encara no
els han pogut trobar, que en saber qualsevol cosa t’ho diran. L’home, també amb
molta cura, t’explica que has perdut un peu perquè el sostre de ta casa et va
esclafar i que fa dos mesos que ets ací, a l’hospital.
Passen els mesos i ets un xiquet o una xiqueta de l’Haití. Tens 8 anys, és
l’any 2010. No tens família, ni una
escola on aprendre, ni llibres ni joguets, i si tot va bé, ningú s’aprofitarà d’aquesta
circumstància per fer de tu un adult esclavitzat que patirà abusos de tota mena
la resta de la teva vida.
Els mesos van passant i els governs i organitzacions de diferents països
ajuden el haitians i s’alcen cases, es
netegen els carrers, s’obrin escoles, hi ha mercats... En un país hi ha una
regió el govern de la qual realitzarà un gest meravellós; construirà un
hospital. El màxim responsable de que aquesta meravellosa obra arribara t’ha furtat els diners, se’ls ha gastat en dos
pisos i no sé quantes coses més. T’ha condemnat encara un poquet més, per si
amb el terratrèmol no en tenies prou. Eixe menyspreable ésser humà és,
legalment, un representant del meu poble.
Tu podries haver mort d’una ximple diarrea, o de fam o de gangrena... ell ”mantin
la seva acta de diputat” i l’han fet fóra del seu partit per parlar mal del
líder. Ell no té vergonya i no es mereix res. Tu no saps res de tot açò i tens
fe, veus que poc a poc les coses van millorant i passaràs per damunt d’aquesta
tragèdia. Jo,espere que prosperes i millores en la vida tan com pugues, i no me’n
penedisc gens ni mica de desitjar el
pitjor del món per a certs individus.
2 comentaris:
Passe per diferents sentiments i pensaments: em fas intrigar-me, plorar, indignar-me i somriure maliciosament. Genial.
Pareix que estudiar et senta bé.
hehe. Moltèrrimes gràcies!. Quant a un dels protagonistes d'aquesta història; no rebentarà no...
Publica un comentari a l'entrada