dimecres, 3 de juliol del 2013

PERDRE LA FE



És un dia qualsevol, i tornes de l’escola, a casa teva, la iaia està pelant un pollastre i ta germana l’ajuda a prepara el dinar, el teu germà  xicotet i ton pare donen de menjar a les gallines i la mare torna de comprar amb el cabàs ple. Els camins són de terra i el clavegueram és inexistent. Un filet d’aigua  negra i pudorosa travessa el carrer de dalt a baix.  Quan el dinar ja està preparat, t’agafen ganes de pixar  i has d’anar  a la latrina. De sobte, quan ixes  al pati, un soroll estrepitós et fa tornar a casa. La terra s’obri i no pots tornar al menjador, la casa està  caent i hi ha ha clavills per tot arreu. Crides “pareee”, “mareee” i una biga cau del sostre.
Despertes en una mena de carpa de circ, escoltant gemecs d’un munt de persones. Busques el pare, la mare, la iaia i els teus germans... no hi són. Apareix una senyora blanca amb una bata i un logotip de la creu roja amb un home que sembla metge  que porta una bata amb la inscripció “MSF”, estan gitat en una camilla militar i al teu costat no hi ha xiquets, hi ha dones majors i homes tristos, xiquets que ploren, vells amb cadires de rodes.. .molta gent ferida. Pel que pots veure a l’entrada d’aquesta carpa, les cases s’han assolit. La senyora blanca  et pregunta en francés el teu nomi cognoms i els noms dels teus pares. Li contestes i et conta amb molt de tacte  que hi ha hagut un terratrèmol i que encara no els han pogut trobar, que en saber qualsevol cosa t’ho diran. L’home, també amb molta cura, t’explica que has perdut un peu perquè el sostre de ta casa et va esclafar i que fa dos mesos que ets ací, a l’hospital.
Passen els mesos i ets un xiquet o una xiqueta de l’Haití. Tens 8 anys, és l’any 2010. No tens  família, ni una escola on aprendre, ni llibres ni joguets, i si tot va bé, ningú s’aprofitarà d’aquesta circumstància per fer de tu un adult esclavitzat que patirà abusos de tota mena la resta de la teva vida.
Els mesos van passant i els governs i organitzacions de diferents països ajuden  el haitians i s’alcen cases, es netegen els carrers, s’obrin escoles, hi ha mercats... En un país hi ha una regió el govern de la qual realitzarà un gest meravellós; construirà un hospital. El màxim responsable de que aquesta meravellosa obra arribara  t’ha furtat els diners, se’ls ha gastat en dos pisos i no sé quantes coses més. T’ha condemnat encara un poquet més, per si amb el terratrèmol no en tenies prou. Eixe menyspreable ésser humà és, legalment, un representant del meu poble.
Tu podries haver mort d’una ximple diarrea, o de fam o de gangrena... ell ”mantin la seva acta de diputat” i l’han fet fóra del seu partit per parlar mal del líder. Ell no té vergonya i no es mereix res. Tu no saps res de tot açò i tens fe, veus que poc a poc les coses van millorant i passaràs per damunt d’aquesta tragèdia. Jo,espere que prosperes i millores en la vida tan com pugues, i no me’n penedisc  gens ni mica de desitjar el pitjor del món per a certs individus.

2 comentaris:

Morning Star ha dit...

Passe per diferents sentiments i pensaments: em fas intrigar-me, plorar, indignar-me i somriure maliciosament. Genial.
Pareix que estudiar et senta bé.

MEQUETREFE ha dit...

hehe. Moltèrrimes gràcies!. Quant a un dels protagonistes d'aquesta història; no rebentarà no...