diumenge, 2 de juliol de 2017

2 VAGONS DE METRO

1
Aplega el tren. En l’andana, dues criatures de la nit amb samarretes de Morbid Angel, cabells negres, pantalons negres, botes negres, motxilles negres, celles i pestanyes negres i eixe aire de serietat –impostada o no- que aporta el creure’s membre d’una comunitat distanciada de la resta. Són heavys satànics de la foscor absoluta, ànimes en una foscor perpètua... Abans que el tren reinicie la marxa i tanque les portes,  cauen les carasses; són dos adolescents enamorats i un del dos ha de pujar al tren.  La besada infinita que contempla tota l’estació és exactament la mateixa per a aquestes fosques criatures que per als fans de Marc Anthony o Melendi –els veritables adoradors de Satanàs-.
Dins del compartiment, una fila de seients. Un grupuscle d’éssers humans de tota mena  miren les pantalles dels seus telèfons intel·ligents. El tren tanca les portes i anuncia la següent estació. L’adolescent que acaba d’entrar seu i trau un llibre. Quan l’està obrint, se n’adona que hi ha una iaia buscant un seient i li cedeix el lloc. La iaia se’l mira de dalt a baix  agraint-li el gest. L’adolescent ,ara dempeus, continua amb la lectura
La senyora agafa el puny del bastó amb les dues mans, una sobre l’altra i mira cap a la filera de seients. De sobte, la seva mirada es perd en l’infinit. Ara és l’adolescent qui mira a la vella de dalt a baix.  Sent olor a panyal brut, va un poc despentinada i només porta una arracada. Les calces que s’hi veuen són noves, però les sabatilles estan trencades. Porta espardenyes d’anar per casa.  La “rebeca” té molts pèls de gat, i té eixe mirada, la mirada perduda de qui no entén però sap, l’expressió confosa barrejada amb la realitat que provoca la demència senil o tal volta l’alzheimer.
La vella canvia el gest, intercanvia una mirada amb l’adolescent, li agafa el braç  i li fa un gest per què s’acoste. L’adolescent tanca el llibre i acosta l’orella a la boca desdentada de la senyora...
Mira’ls a tots, van amb el cap acatxat i no lleven ull de la pantalleta. Sembla que els han penjat de les barres. Tu no  ho hauràs viscut, però jo, de penjats, n’he vist molts. Massa. Tots miraven cap avall, semblava que acceptaven el que havia passat, que obeïen, quan el que havia passat és que els penjaren per no obeïr segons qui fóra l’amo. Estos fan el gest d’obeïr, estan com si els haguessin penjat però vius. Fillet, jo només  tinc ganes de deixar este món.
Desprès va riure d’una manera escandalosa. El somriure dels bojos. El tren s’aturà en la següent estació. L’adolescent havia de baixar. Li digué adéu a la senyora , que continuava rient i de camí a casa va pensar una estoneta. L’home gros  amb corbata, rellotge daurat i maletí que hi havia al costat va canviar de seient. La xica de més enllà portava els auriculars posats i mastegava xicle mentre escodrinyava Facebook, el pare de família en la quarantena del final dels seients veia en Whatsapp vídeos curts i estúpids en bucle. El graciosillu d’enfront va posar en  Tweeter:  Atención. Vieja loca anda suelta por el Metro, amb una foto de la senyora mirant-lo als ulls.

 2

Silenci. Trànsit desmesurat de dades, informacions, fotos, xafardeig, crítiques negatives. Lloances exagerades...Tothom mostrant com ho fa, què sap fer. Tothom esperant un reconeixement per haver trobat la crítica més àcida, el comentari més enginyós, la còpia menys reproduïda, l’ocurrència menys repetida. Busca-còpia-envia.
Somriures en silenci enfront de la pantalla, negacions d’indignació enfrotn de la pantalla, odi enfront de la pantalla, vida en  la pantalla. La megafonia anuncia la pròxima parada: Escorxador

divendres, 21 d’abril de 2017

FOS

Et mostraré que tinc ferides
Un dia amb la plaça buida
I veuràs que no tot és com sembla
I sabràs que de vegades rima la més pura dissonància

T’ensenyaré que tinc ferides
Una nit quan la llum del ball s’apague
I veuràs com supuren,que sagnen en abundància

Et mostraré que tinc ferides
Una vesprada d’absències forasteres
I veuràs que la mort  és com  l’oblit
I sabràs que he mort mil vegades pels racons muts en nits de dissabte i diumenges de matí

T’ensenyaré que tinc ferides
Un matí mirant al sostre
 I em veuràs per fi com sóc
 I sabràs el que vull dir

Et mostraré que tinc ferides
Que només hui m’abelleix mostrar
I veuràs que és com sembla, que no sé deixar-les curar.

Enrique 05


Continue trobant "arxius ocults", dels quals ni me'n recordava. Açò va ser escrit en uns moments en els quals necessitava una mena de redempció, resorgir després d'una bona puntellada emocional que estava transformant-me en un ésser flotant, a la deriva. Encara tardaria en surar. És curiós,la imatge de trobar-me gitat mirant el sostre ja anava pegant voltes fa 12 anys. 

dissabte, 8 d’abril de 2017

LISÈRGIA

...N’hi ha gent que pensa que hi ha drogues expansives i drogues evasives. Jo pense que totes les drogues poden ser expansives o evasives, tot depén de l’estat mental i anímic del subjecte consumidor. En tot cas el que veritablement importa és no perdre’s i passar la línia de l’experiència puntual per acabar en l’addicció. És per això  que les persones que rebutgen d’una manera frontal el consum d’aquestes substàncies mereixen tot el meu respecte, encara que no les hagen tastat mai. Potser han vist o patit situacions terribles en persones properes –les drogues bones no són, espatllen les persones- , potser defenen i pensen que cal tenir la ment clara i desperta per ser una mena d’ésser humà complet, una persona íntegra, ideal, canònica... No tinc res a discutir amb aquestes persones. Només et propose un exercici, una experiència:

Aconsegueix un bon grapat de cànem i fes que arribe al teu abast una quantitat acceptable –no excessiva- de a teua beguda espirituosa preferida i els seus respectius ingredients si te la prens en combinats.  Espera una hora sense sorolls, sense molèsties...les 03:00 d’una nit d’estiu, un dimecres. Puja al terrat, trau l’hamaca, apaga els llums i escolta el silenci... Pots acompanyar-te amb la cançó que ara sona. Sent la lisèrgia... 

Acabes de llegir la reproducció -més o menys-  d'un extracte d'una conversa amb un ésser humà molt peculiar gravada en una videocàmera l'any 2003 que he trobat al meu ordinador. Aquella època heroica que no tornarà. Millor deixar-la on estava, al fons. Ací està la cançó que acompanyà l'exercici de lisèrgia.
El 18 de març Eric va vindre al món. Hauria d'estar venint ara, segons el que hi havia previst. Des d'eixe dia, lisèrgia pura.

dimarts, 14 de març de 2017

EL ROGLE


  Després de tant de temps va pensar que podria tornar a escriure. No era una qüestió de manca de temes, era qüestió d’interés. Interés en l’objectiu que volia obtenir escrivint del que li abellia.
Va pensar que podria tractar la por que li provocava l’arribada d’un nou ésser a aquest mon emmerdat. La paternitat. Una estranya sensació d’il·lusió barrejada amb por que  alhora augmentava eixa sensació de fin de siècle que l’acaçava quan pensava en els llocs on visqué tot tipus de situacions vitals dels quals ja estava fart de parlar:
   Els racons del poble, les cases dels avis, els pisos habitats que ja no existien, les passejades per  la capital amb la gratificant sensació que li provocava sentir-se absolutament  anònim en un lloc tan familiar...Pensant en el llocs comuns i les situacions viscudes com si es tractara d’un enllaç hipertextual, aparegué una altra sensació recent. No era nova, ja l’havia experimentat abans: l’alienació. Bé siga per la distància física o pel tipus de feina que tenia, se li estava fent prou difícil mantenir una agenda social dins d’uns paràmetres comunament  acceptats, s’adonava que s’estava allunyant poc a poc de les persones a qui estimava.
  Havia deixat de mostrar curiositat pels altres. L’interés  que un té per les persones que aprecia i fa temps que no tracta s’havia substituït per un  ja diran si els abelleix que havia escalat fins un què pinte jo ací i havia arribat més d’una vegada a una incomoditat angoixant quan s’hi trobava en reunions de més de cinc persones.
  Quan un se sent alienat experimenta una mena d’ansietat social. D’una banda, creu que no té res interessant a oferir, que la seva presència no aporta absolutament res a una conversa pel simple fet que no hi ha res a aportar.
  I apareix l’angoixa. I se’n vol anar sense saber bé per què. No pensa que els altres l’avorrisquen. Pensa que avorreix els altres i que no fa més que repetir una vegada i una altra llocs comuns, que no hi ha res de nou en la seva vida i que millor se’n torna al cau i agafa un llibre.

Quan eixos pensaments s’esborren, tanca la porta, mira al sostre, torna front al mirall imaginari i sap que s’equivoca. Potser se sent alienat, però no ho està. En qualsevol cas, si estiguera alienat, hauria estat una decisió pròpia provocada per eixa necessitat d’estones de solitud traduïda en llargues passejades amb la seva mascota- quant et trobaré a faltar quan no estigues, amb el temps,les nostres passejades han esdevingut  veritables exercicis de meditació i reflexió- que potser estava arribant a ser excessiva. I apareix la contradicció.  Continua sense saber gestionar bé les contradiccions. I tornen els dubtes. Torna la por. Es tanca el rogle amb la il·lusió i l’alegria que li provoca la propera arribada d’Eric. La boira escampa. Escriu una entrada. Troba un objectiu.

diumenge, 27 de març de 2016

EL PES DEL PLOM

El pes del plom fa que t’enfonses en el fang en una terra on no hi ha res després d’haver sigut empentat a la mar per una terra que no t’estima. És el mateix pes del plom que fa que t’enfonses en la mar. Una mar que és la única que sap amb certesa molta gent pateix el pes del plom. Una mar que engoleix éssers anònims de camí a la terra promesa on només hi ha fang i rebuig.
El pes del plom esborra les preferències; fa igual que sigues infant, jove, vell, discapacitat, malalt, embarassada… el pes del plom t’empenta fora. Fora de ta casa. Fora de ma casa. Fora.
Eixe plom ix ben calent del canó i el soroll de l’impacte s’endinsa en els cervells. Cervells que supuren xenofòbia i feixisme. Cervells que supuren odi i cremen bitllets front a persones que demanen, cervells malalts pel pes del plom.  El plom pesa tant  que  rebenta terres, persones i prosperitat creant un cercle addictiu per tot arreu, el qual provoca grans decisions estratègiques dels alts funcionaris que custodien ma casa.

A saber:

  1.  Canviar les lleis per legalitzar el tràfic de persones. 
  2. Combatre el pes del plom amb plom
  3. Fer ofrenes militars en les terres devastades.
  4. Tancar la porta amb pany per a qui arriba amb l’esquena marcada pel pes del plom i demana ajuda.



Plom
Pim
Pam
POUM!





refugiat refugiada 

m. i f. [PO] [SO] [LC] Persona que, havent hagut d’abandonar la seva terra per motius polítics o a causa de catàstrofes naturals o d’una guerra, ha estat acollida en un país que no és el seu, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Camp de refugiats.


acollir 

[quant a la flexió, com collir]


v. tr. [LC] Rebre (algú que es presenta). Acollir bé, malament, fredament. 
v. tr. [LC] [DR] Admetre a casa nostra, en la nostra companyia. Acollir un gos abandonat. 
tr. [LC] Prendre de tal o tal manera (una nova, una demanda, una opinió, una doctrina, un consell, etc.). El seu discurs fou acollit amb aplaudiments. 
tr. [LC] Acollir bé, acceptar. Acollírem la seva proposició. 
intr. pron. [LC] [DR] Emparar-se . Acollir-se a una llei. Va decidir d’acollir-se sota la protecció de la seva neboda.Comarques que s’acullen en els replecs del Pirineu.


dijous, 10 de març de 2016

PARLAMENTS

Quan va escoltar el president de la nació mots com fruslería, vodevil i rigodón, ho va veure clar. El necessitem,on siga, però pardiez, se hace necesaria la presencia de un hombre tan ducho en el falar, carpetovetónico y vetusto. Després va veure com els aspirants esmentaven Carrillo i Adolfo Suárez, parlaven d'expresidents  caps de banda terrorista i del que que havien vist per la tele i encara ho va veure més clar: Per favor, Espinete presentat!.

dimecres, 24 de febrer de 2016

CÒPIES


El concursant  rep un premi per imitar tan bé que s’assembla a l’original. Compres  suc amb un 17% de fruita. Al supermercat hi havia botifarres 99%lliures de greix. Hi ha iogurt de xocolata light, coca-cola zero, llet enriquida, llet condensada light,  i pernil cuit amb poca sal i amb la quantitat suficient de sal. Tomaca fregida en brik a l’estil tradicional al costat de tomaca fregida en brik de la mateixa marca “con aceite de oliva”,salvaslips de nit, té orgànic,café al costat de les infusions per a dormir, carn extra tendra, hamburgueses amb formatge inserit, hamburgueses d’espinacs amb pollastre, verdures deshidratades que rehidratar amb aigua o caldo industrial de carn o verdura amb “compromiso casero garantizado” i al fons, en la prestatgeria de baix, les promeses de prosperitat d'un món cada vegada més plastificat…