dijous, 28 de novembre del 2013

REMUGAR



  
   Sempre ens diuen que la manera de solucionar els problemes és parlar, que no ens hem de quedar amb allò que ens carrega o que ens estressa a l’interior. Hem de comunicar i dir el que ocorre per què els altres ens puguen ajudar o per què no ens carregue encara més.

Tot això està molt bé i és cert. Ajuda. Però, què fem els que som remugants? A mi, els problemes, m’agrada mastegar-los, remugar-los, pensar-ne la causa i la solució, resoldre’ls i s’ha acabat. Tu no te n’assabentes i jo reforce el que considere la meva millor qualitat personal: em conec molt. Si puc, no busque ningú. I no és un acte d'egoïsme o d'altaneria. Simplement, sempre he funcionat així, i, quan les coses no han sortit bé, m'he resistit a demanar ajuda fins que he "claudicat". I l'ajuda ha estat útil sempre, però la sensació de "és que ni tan sols ets capaç d'açò?" m'ha cremat per dins moltes voltes. No sé com definir aquest sentiment, perquè no és orgull, és més bé una qüestió "d'autonomia".

Em conec molt,em controle poc i sé què és una contradicció. No és una pèrdua de control autodestructiva; és que no em sé callar i quan alguna cosa no em sembla bé, ho dic i és ací on perd el control, les persones s'han de saber estar callades quan cal, açó també permet remugar respostes. Com que no em sé callar,ja tenim un problema. Intente resoldre’l. No funciona. Torna a passar.  Ho sé. Intente resoldre’l. No funciona. Ho parle, escolte el que em diuen, escolte els consells. Intente resoldre’l. No funciona. Seré idiota o és que no vull resoldre aquest “problema”? Torna a passar. Ni ho intente. Veritablement  no vull solucionar-ho.

No resoldre açò pot suposar un problema. Ja tenim un problema. Em conec molt. Estic en un maleït bucle! . Ja no parle més. Vaig a remugar. Aquesta vegada sí, he aprés a callar i emprar les energies en remugar.

1 comentari:

Àngels Domenech ha dit...

Jo si crec que parlar amb els amics (els que ho son de veritat, i tots en tenim d'aquests) ajuda. Perque saps que son ells els que precisament no van a pensar "és que ni tan sols ets capaç d'açò?".
Unes vegades no cal que et diguen res, tan sols parlar tu, perquè la majoria de les voltes la solució la tenim dins nostre i al parlar emb veu alta amb els amcis, t'escoltes i ho comprens.
Altres, es tracta d'escoltar tu, perquè quan escoltes algú eixa persona pot donar-li nom a allò que sents o penses o patixes i no sabies que era o com dir-li.