Mirava, atenia, escoltava, però no sentia. Al principi tingué por, però amb el temps se n’adonà; dominava un art inconfessable. Sabia estar sense estar, era capaç d’abstraure’s fins límits insospitats de manera totalment discreta. Aquesta habilitat l’havia anat adquirint amb el temps, amb una visió diferent de molts assumptes que no li abellia compartir amb qualsevol -tot i no semblar una persona reservada- i amb l'acumulació d'una sèrie de decepcions. Eixe dia, va decidir mantenir-se així per sempre, no alterar aquesta actitud. Al cap i a la fi, era una persona com qualsevol, res d’estrany.
Fins ara pensava que seria una mena d’acte de menyspreu envers els altres, però eixe dia va despertar. Es tractava d’un acte de d’autonomia,d’independència,un respecte a eixe reducte interior que havia anat construint de manera paral•lela i voluntària. Va obrir els ulls i va descobrir que estava fora. Estava dins, però estava fora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada