divendres, 28 de març de 2014

HO HE TORNAT A FER

I ha estat sublim. Pensava portar la càmera, però he preferit deixar-la al cotxe, hui no. He calculat el temps, he buscat la cançó, he agafat els auriculars i el mòbil, el frontal i  les ulleres de sol, el termo de té, i la motxilla i he anat a eixe lloc que aconsegueix fer-me callar mentres admire el paisatge. Que fred!. Encara era de nit i ja estava assegut damunt la manteta portada per l'ocasió que hi havia dins la motxilla  i l'he situada damunt la pedra. Caminar a soles a les cinq i mitja del matí per la penya és excitant; sents por a la foscor i als sorolls,a qualsevol animal que puga aparéixer, quan veritablement ets tú qui fa por als animals. Què sinistre sembla aquest lloc tan bonic quan no hi ha llum. És com si fós un túnel, però sense tancar, no sé com explicar-ho.
Ja està. Què prompte he arribat!. Fa igual. Un glop de té, dos glops de té, els auriculars, la cançó i l'alba despuntant. Ix el sol. Un sol que ho ompli tot, un sol que m'ompli. M'ha eixit una llagrimeta.
Ho tornaré a fer.

3 comentaris:

amparo ha dit...

Qué bonic, Kike...

Sobren les paraules.

MEQUETREFE ha dit...

Veure eixides de sol en llocs especials és una meravella,com ja he dit "ompli". I aprofitant els avantatges de la tècnica, podem afegir bandes sonores que fan que l'experiència s'intensifique.

Àngels Domenech ha dit...


A trenc d'alba, amb paisatges com els nostres i "bandes sonores" per acompanyar-nos... moments per no oblidar.
Que bonic, Mequetrefe.