N’hi han dies de tancar la porta i no deixar que entre
ni isca res. Dies de no parlar, de no
voler,de no pensar, de no alçar-se,d’avorriment voluntari,de no torbar-se amb
res, de no trobar-se enlloc, de passar hores assegut front la mar. Dies de reiniciar el sistema.
Dies de pel·lícules i cervesa, de llibres i sofà. Dies de sol amb la persiana
correguda,dies d’enclaustrament. Dies de buidar l’interior, dies de
depurar els pensaments i els sentiments.
Dies de no fer res. Dies per deixar que passen, esgotant 1440 minuts
d’existència, arrossegant-ho tot d’una. Dies que semblen diumenges de ressaca
perpètua. Dies que pesa el cap i el cos, dies de fred interior, dies estranys
Dies que no.
3 comentaris:
en canvi hi ha dies que si, i altres dies que pse bueno,
Per sort "els dies que no" són un col·lectiu equiparable al de dentistes que recomanen prendre xiclet amb sucre, tal volta menys.
Hi ha dies que qualsevol cosa que pase, lliges, veus o penses et recorda una cançó... i hui tinc un d'eixos.
"... de no saber, de no pensar,de no importar, de ver estrellas,
¿y qué vas hacer? Gritar, lo más alto que puedas..."
Publica un comentari a l'entrada