Cremar ponts i no mirar enrere. Passat l’obstacle,
s’encenen les baranes. Avançar cremant els ponts, trencant els lligams,
obstaculitzant les connexions... Finalment arribes a trobar eixe buit. Un lloc,
allà dins, on no hi ha res, només silenci, on ningú pot veure’t mentre romans al terrat
d’un edifici buit mirant com els ponts cauen en flames allà baix alhora que t’acompanya
eixa sensació freda de satisfacció i incertesa, de saber que no podràs tornar enrere, però creus que ho has fet bé. Cremar
un pont no es pot fer sense pensar, és una decisió ferma, és dir adéu als fantasmes, sabent que
no els cal cap pont per aparèixer de nou. Es fer-se promeses- fer-se
promeses!- posant-se front el
mirall. És bonic i és trist. És la decisió final d’aquells
que se senten farts d’ells mateixos.
És dir prou, quan sempre hi ha un
però, un i si....
5 comentaris:
cremar què?!! A ponts! Havia llegir Pons primer... crema, crema :D
Cremar Pons haguera sigut una entrada prou més psicopàtica,hehe.
Crec que mai ho havia pensat així. Supose que perque per a mi "els ponts" (que no "el Pons") acaben sent metafora de conexió. Si pense en conectar pense en ponts.
Justament són una metàfora de connexió, per aixó, cremar-los és triar una desconnexió voluntària, de vegades necesària, és dir no a eixos "i si"...
El Pons en si mateix és una metàfora :D
Publica un comentari a l'entrada