Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coses que se senten. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris coses que se senten. Mostrar tots els missatges

dimarts, 14 de març del 2017

EL ROGLE


  Després de tant de temps va pensar que podria tornar a escriure. No era una qüestió de manca de temes, era qüestió d’interés. Interés en l’objectiu que volia obtenir escrivint del que li abellia.
Va pensar que podria tractar la por que li provocava l’arribada d’un nou ésser a aquest mon emmerdat. La paternitat. Una estranya sensació d’il·lusió barrejada amb por que  alhora augmentava eixa sensació de fin de siècle que l’acaçava quan pensava en els llocs on visqué tot tipus de situacions vitals dels quals ja estava fart de parlar:
   Els racons del poble, les cases dels avis, els pisos habitats que ja no existien, les passejades per  la capital amb la gratificant sensació que li provocava sentir-se absolutament  anònim en un lloc tan familiar...Pensant en el llocs comuns i les situacions viscudes com si es tractara d’un enllaç hipertextual, aparegué una altra sensació recent. No era nova, ja l’havia experimentat abans: l’alienació. Bé siga per la distància física o pel tipus de feina que tenia, se li estava fent prou difícil mantenir una agenda social dins d’uns paràmetres comunament  acceptats, s’adonava que s’estava allunyant poc a poc de les persones a qui estimava.
  Havia deixat de mostrar curiositat pels altres. L’interés  que un té per les persones que aprecia i fa temps que no tracta s’havia substituït per un  ja diran si els abelleix que havia escalat fins un què pinte jo ací i havia arribat més d’una vegada a una incomoditat angoixant quan s’hi trobava en reunions de més de cinc persones.
  Quan un se sent alienat experimenta una mena d’ansietat social. D’una banda, creu que no té res interessant a oferir, que la seva presència no aporta absolutament res a una conversa pel simple fet que no hi ha res a aportar.
  I apareix l’angoixa. I se’n vol anar sense saber bé per què. No pensa que els altres l’avorrisquen. Pensa que avorreix els altres i que no fa més que repetir una vegada i una altra llocs comuns, que no hi ha res de nou en la seva vida i que millor se’n torna al cau i agafa un llibre.

Quan eixos pensaments s’esborren, tanca la porta, mira al sostre, torna front al mirall imaginari i sap que s’equivoca. Potser se sent alienat, però no ho està. En qualsevol cas, si estiguera alienat, hauria estat una decisió pròpia provocada per eixa necessitat d’estones de solitud traduïda en llargues passejades amb la seva mascota- quant et trobaré a faltar quan no estigues, amb el temps,les nostres passejades han esdevingut  veritables exercicis de meditació i reflexió- que potser estava arribant a ser excessiva. I apareix la contradicció.  Continua sense saber gestionar bé les contradiccions. I tornen els dubtes. Torna la por. Es tanca el rogle amb la il·lusió i l’alegria que li provoca la propera arribada d’Eric. La boira escampa. Escriu una entrada. Troba un objectiu.

dilluns, 15 de febrer del 2016

UNA ALTRA HISTÒRIA DEL KRONEN

S’obrin els ulls. El soroll agut al cervell. Sembla que ixen bombolles de la paret. L’efecte de la pastilla encara dura. Està fosc, però entra un poc de llum per la finestra. Té damunt del pit un braç. Un braç damunt del pit. Es mou i amb el colze toca involuntàriament un pit femení. Un braç de xica damunt del pit… estranyat intenta situar-se. Està en un llit. En l'habitació n’hi han més llits i gent dormint.  Mira sota el llençol. Ella no porta pantalons. Ell sí. No sap qui és i per evitar una situació més incòmoda, lleva el braç del seu pit i s’aixeca silenciosament. Quan obri la porta, entra un poc de llum i la mira.  Si ací hi hagués passat el que sembla que ha passat, ell ho sabria, no? Puta pastilla.
Se sent veu en el que podria ser el saló. Per la finestra del corredor es pot veure l’exterior. És una xalet amb piscina . N’hi han restes del que podria ser una festa: gent dormint en les hamaques, dos tios parlant amb cerveses en la mà, dues xiques que fumen i música de “la fi de  lo món”. Són les 10:30. No sap bé on s’hi troba i no coneix ningú. La suor cau per la cara i la sensació de vertígen augmenta. Camina ràpid cap al saló i  troba una altra escena:
Una chaise longue, un paio amb una samarreta nugada al cap, un altre amb una safata platejada que manipula amb el DNI cavallonets de polsim, una xica amb un ventall que rosega xiclet i  una altra que ronca a tot volum. El de la samarreta al cap mou les barres  a tota velocitat. Quan entra en el saló,  li pregunta: primo!, tú creus que és normal tindre una pistola?.  Una vegada més, cap rostre conegut.Els tres éssers humans visiblement alterats per l’efecte dels cavallons el miren esperant una resposta. La xica del ventall engull pel nas un cavallonet mentres el mira.
-No sé. Depén...
Esclaten a riure i el conviden a seure.  No sap què fer quan apareix de la porta del que sembla el retrete ( retrete? Perquè li vé al cap eixa paraula?. Puta pastilla!) el seu amic...
-Què bé t’ho passes bandido!.
No entén res. La xica del ventall li pregunta si la seva amiga encara està en l’habitació. Ell no sap quina de les xiques que hi havia en l’habitació és, però ho suposa.  Li pregunta al seu amic on són i aconsegueix  algunes referències. Estan prop del pantà, “la cosa es va allargar” i com la xica no parava de parlar i  estàveu a gust em vas dir que vos quedàveu. Tú t’has gitat, però jo no he parat... què bé t’ho passes bandido!.
Eixiren d’aquell cementeri de gats a l’hora de dinar . Quan arribà a casa tenia 19 anys i suava massa per a estar en desembre. Havia eixit de casa amb 18 i el cap clar. En menys de 24 hores havia patit al·lucinacions i greus llacunes.  Front al mirall, ressonava la frase Què bé t’ho passes bandido!. Aquella història haguera pogut acabar en l’hospital, amb una gonorrea,un ull morat, una baralla...

El divendres següent, es trobaren en una altra festa. Ella li contà el que va passar aquella nit  i escomençaren una relació curta,intensa i  salvatge que el va fer repensar  a temps que eixe no era el camí. Massa diversió, molt poc coneixement.
 Dotze anys després es tornaren a trobar en una festa i descobriren que eren amics, però que quan més lluny millor. Quan s'acomiadà, l'acompanyava el de la samarreta al cap. La festa acabà .Pujà al cotxe per tornar a casa i abans d'arrancar, va buscar el tema ideal,que va venir al cap com aquella vegada ho va fer el mot retrete. El posà a tot volum i tancà un episodi que creia finiquitat mentres tornava cap a casa.

divendres, 8 de gener del 2016

ABSÈNCIES




Li  digueren que no patia atacs de pànic. Eren absències.  Una angoixa sobtada  seguida d’un esglai i la sensació de perdre la noció  del que estava fent i on s’hi trobava en eixe moment.  Només durava una estoneta, però sabia perfectament el que vindria a continuació; la sensació de que els ulls s’enfonsen en el crani i son. Molta son.  Com si vingués de fer un exercici esgotador. 
Segons el facultatiu, les absències podrien tenir una causa neuronal o psicològica, i li recomanà un escàner cerebral   per descartar la primera causa. Li preguntà si abusava de qualsevol droga.  Es preguntà si quan un metge et pregunta si abuses de qualsevol droga està donant per fet que en consumeixes una.  També li digué que podia descartar la segona causa anant primer a un psicòleg, però que l’opció de l’escàner era més ràpida (eufemisme d’efectiva) i ja sabria per on tirar. Li recomanà descans. L’envià a cagar al riu amb bones paraules.
Després d’acomiadar-se del metge, passejant pel carrer, va pensar  que patir absències no estava tan malament.  Si arribava a controlar els símptomes –normalment els veia vindre, com els animals quan saben que s’acosta un terratrèmol- podria evadir-se sense substàncies ni lectures ni músiques ni paisatges... Podria obtenir el superpoder de l’absència, esdevenir  absent man sense malles ni capes ni coves subterrànies... un veritable superheroi ocult entre la massa amb la increïble habilitat de  merda de  bloquejar-se de sobte i en menys de trenta segons trobar-se físicament com si hagués patit una gloriosa nit de dissabte. Un ésser amb un xiulit en el cap, amb un cervell que entra en “modo carta de ajuste” aleatòriament  quan se sent  suficientment pressionat...
 Mentre pensava en tot açò, un conductor irritat d’un cotxe li llençà tot tipus d’improperis. No havia mirat abans de creuar. 
Definitivament eren absències...

diumenge, 5 de juliol del 2015

SELLA I JO



Quant de temps sense veure’ns. Ja no vols saber res de nosaltres/ del poble...  Durant aquestos tres mesos,he hagut d’escoltar sentències d’aquest tipus. T’has oblidat de nosaltres/ens tens oblidats és una de les que més em fa pensar.  Jo us tinc oblidats, en canvi, vosaltres –no tots-no heu deixat de pensar en mi. La prova irrefutable és la quantitat de trucades que m’heu fet al mòbil –zero-,el missatges amb una mínima mostra de trellat que hem compartit o les ganes i l’interés que heu tingut per com han anat les coses en aquest temps –mesos- a més del frenètic ritme de visites que ha patit ma casa –igual a la de trucades- tot i estar a la llarguíssima distància de 35 quilòmetres. Tot un món si un ha de venir a peu, perquè amb un mitjà de locomoció anomenat cotxe, el trajecte és de mitja hora.
A més,  fem les compres en el mateix centre comercial i treballem quasi tots en una àrea màxima de 50 quilòmetres els uns dels altres. Mai coincidim voluntàriament. Se suposa que si jo puge poc – haurem de concretar molt és  prou- és perquè me n’he oblidat de vosaltres. Interessant.  Tots tenim un nexe comú;  Sella.  Un lloc meravellós i un món particular alhora.  Sella t’acull i Sella, de vegades,et rebutja, Sella t’enyora i a Sella, sovint, li importes poc.  Sella t’estima –tu també l’estimes- i en Sella, de vegades, no caps.  Sella roman esperant que arribes i quan arribes roman esperant que te’n vages  i vulgues tornar. A Sella vas encantat sempre que t'abelleix, però a Sella li costa molt venir a tu.  En Sella tens la part més important de tot el que ets, però ets molt més que Sella i tot el que suposa.  Sella sembla un temple que s’ha de visitar en unes dates concretes, on s’ha de fer peregrinatge per veure que hi ha de nou, i quan arribes, ja ha acabat la cerimònia.
Falta molt poc per començar una nova etapa, i tot i que li coste, Sella ha d’acceptar que els nostres camins  s’han de separar, però en paral·lel, un enfront de l’altre,a una distància prudent, que ens permeta no allunyar-nos del tot, però sense eufòries innecessàries ni enyorances fictícies.

dissabte, 7 de març del 2015

EL ROTOVATOR




 
Travessant les dues Marines, el tren passa per un pont, allà baix, es veu un motocultor i un home major llaurant un bancal, les casualitats de la vida fan que deixe el que està fent per veure com passen els automotors mentres jo tinc ni més ni menys a l'Excm. Sr. En Neil Young a les orelles-què gran ets,Neil!-.Em vé al cap una imatge. Ets com un rotovator. Abans que entrares en la meva vida, estava esdevenint una persona erma, m’estava secant i  no oferia res. Simplement estava deixant que els dies passaren, amb les seves tempestes, ones de calor i pedregades sobtades. Quan entrares, ho feres de tamborinada, com quan el rotovator escomença a escarbar la terra.  A poc a poc, des de la superfície i cap endins, amunt i avall has anat remenant fins que has tret tota la mala herba i has desermat el meu ésser.   Has desfet la corfa seca  i l’has barrejada amb el que hi havia al fons.  Has conreat el meu esperit fins el punt que moltes vegades pense que et necessite.
T’estime rotovator!. Ets meravella!

dilluns, 16 de febrer del 2015

CREMAR PONTS


     Cremar ponts i no mirar enrere. Passat l’obstacle, s’encenen les baranes. Avançar cremant els ponts, trencant els lligams, obstaculitzant les connexions... Finalment arribes a trobar eixe buit. Un lloc, allà dins, on no hi ha res, només silenci, on ningú pot veure’t mentre romans al terrat d’un edifici buit mirant com els ponts cauen en flames allà baix alhora que t’acompanya eixa sensació freda de satisfacció i incertesa,  de saber que no podràs tornar enrere, però creus que ho has fet bé. Cremar un pont  no es  pot fer sense pensar, és una decisió  ferma, és dir adéu als fantasmes, sabent que no els cal cap pont per aparèixer de nou. Es fer-se promeses- fer-se promeses!-  posant-se front el mirall. És bonic i és trist. És la decisió final d’aquells que se senten farts d’ells mateixos.
És dir prou, quan sempre hi ha un però, un i si....