Una
cua. Alguns esperem des de les 8:30h. Són les 09:45. Una xica es posa al costat
de la fila i, una estoneta després, apareixen dos xics més. Un porta un estrany
tupé i una samarreta que oculta un tatuage que sembla qualsevol inscripció
tribal -perquè la gent es fa tatuatges per tapar-los per la meitat és una cosa
que no entendre mai, tot i que m’encanten els tatuatges, però pense que són o
per ensenyar-los a qui vullgues, o per mostrar-los, però mai per a tapar-los
per la meitat...modernismes absurds-. Quan arribem a la porta, a punt d’entrar
són les 10:15. El xic no tatuat intenta entrar i el senyor que hi ha davant
de mi li diu
perdona,
tú quan has arribat ací?.La
xica contesta hemos llegado pronto i
l’home li diu jo també, però cal fer cua, perquè açò no pot ser, jo i la resta
hem vingut abans de les nou i jo a tu...
En
eixe moment, el del tupé diu: que sí que ja!.
Em
bull la sang, la xica mira al de darrere de l’home –que sóc jo- i diu amb
ullets de borrego i cara de llastimeta: es que tenemos que ir a trabajar.
M’agafa un somriure i conteste: Enhorabuena. Tenéis una jefe muy comprensivo.
Es queda mirant amb cara de “no sé que m’has dit” i passe. Quan acabe de fer el
tràmit pertinent, la xica i el mut i el del tupé estaven a punt d’entrar i el
mut em mira i somriu.
Aquesta
situació banal dóna molt que pensar.
Vivim en una societat on “si puc em cole” i on hi ha gent que és molt
fàcil de convèncer amb arguments tan estúpids com “és que vull preferència”. No
estem units. Les persones ja comencen a no comunicar-se per egoisme –ja te
n’assabentaràs si t’interessa- i tothom vol arribar abans que tu, no amb
tu,només compten amb tu quan interessa. Quan accedeixes a les pretensions d’eixes persones, almenys esperes un gràcies. Però una vegada han utilitzat
el recurs de “fer llastimeta”, no hi ha res que pugues esperar, estan
prenent-te el pèl i tu te’l deixes prendre. I així ens va.
Porca
miseria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada