dilluns, 17 de setembre del 2012

HUI NO



Des del mateix moment què va obrir els ulls, sabia que no anava a poder aixecar-se. Aquella sensació combinada d’angúnia i desídia l’obligava a romandre engabiada dins el llençol. Tristor i manca d’ànims per escomençar un dilluns de pluja. Lladra el gos. Llàgrimes als ulls. I sabia que no podia fer-ho. Només calia una petita espenta, armarse de valor. Armar-se de valor per rentar-se la cara a les 12:00 del migdia “què trist!” –va pensar.
I passen els dies, i s’aïlla cada vegada més. S’allunya d’allò que importa o almenys, importava. I no en té prou: distància, evasió, cal bandejar-ho, he d’apartar-me...el mantra nostre de cada dia. Jo voldria, podria -pensa, mentre les llàgrimes s’escorren per les galtes.
Sóna el telèfon. No pensa agafar-lo. No era cap persona coneguda. Eixa gent només truca quan volen qualsevol cosa per a ells. Tot podria acabar-se demà, ningú s’adonava que ella estigués així, Però no pot acabar. Així no. Hui no.

2 comentaris:

amparo ha dit...

Dilluns engoixós pel que es veu. No obstant, és molt important no caure en el desànim, i evitar l'aïllament i evasió.
Armar-se de valor, eixir, i per qué no? eixir mentres plou i deixar que les gotes de pluja s'endugen les llàgrimes de les galtes i dibuixen un gran somriure.

El que tenen de debó els dilluns és que, cada vetada queda meyns per al cap de setmana :)

MEQUETREFE ha dit...

El text és el començament d'un intent de conte per a un curset de narrativa. Me l'he retrobat i m'abellia compartir-lo.
Quant al que comentes, res millor que el que dius. Caminar sota la pluja és un exercici meravellós. Els carrers són diferents, la percepció de tot canvia temporalment.