Des
del mateix moment què va obrir els ulls, sabia que no anava a poder aixecar-se.
Aquella sensació combinada d’angúnia i desídia l’obligava a romandre engabiada
dins el llençol. Tristor i manca d’ànims per escomençar un dilluns de pluja.
Lladra el gos. Llàgrimes als ulls. I sabia que no podia fer-ho. Només calia una
petita espenta, armarse de valor. Armar-se
de valor per rentar-se la cara a les 12:00 del migdia “què trist!” –va pensar.
I
passen els dies, i s’aïlla cada vegada més. S’allunya d’allò que importa o
almenys, importava. I no en té prou: distància, evasió, cal bandejar-ho, he d’apartar-me...el
mantra nostre de cada dia. Jo voldria, podria -pensa, mentre les llàgrimes s’escorren
per les galtes.
Sóna
el telèfon. No pensa agafar-lo. No era cap persona coneguda. Eixa gent només
truca quan volen qualsevol cosa per a ells. Tot podria acabar-se demà, ningú s’adonava
que ella estigués així, Però no pot acabar. Així no. Hui no.
2 comentaris:
Dilluns engoixós pel que es veu. No obstant, és molt important no caure en el desànim, i evitar l'aïllament i evasió.
Armar-se de valor, eixir, i per qué no? eixir mentres plou i deixar que les gotes de pluja s'endugen les llàgrimes de les galtes i dibuixen un gran somriure.
El que tenen de debó els dilluns és que, cada vetada queda meyns per al cap de setmana :)
El text és el començament d'un intent de conte per a un curset de narrativa. Me l'he retrobat i m'abellia compartir-lo.
Quant al que comentes, res millor que el que dius. Caminar sota la pluja és un exercici meravellós. Els carrers són diferents, la percepció de tot canvia temporalment.
Publica un comentari a l'entrada