dijous, 27 de desembre de 2012

REDEMPCIÓ


  Una vegada més. S’aixeca, desdejuna, seu davant l’ordinador, llig el periòdic, repassa els blocs amics, fa les compres, prepara el dinar, se’n va a treballar, torna, deixa passar una o dues hores conversant amb la seva parella, o mira alguna sèrie, es gita. Demà altra vegada. Els dies passen de pressa. És Nadal, però ell no viu en desembre; se n’ha passat de frenada!. Tothom és en vacances, ell ja les ha acabades. Un dia més: “demà podria fer...”, “demà hauria de fer...”, són enunciats comuns en les seves converses.  De sobte, se n’adona que l’angúnia toca a la porta de nou.
 Una vegada més, s’aixeca, però sent que les seves accions són més lentes. Pesen els braços, pesen les cames...pesa la vida. Resta front el mirall estupefacte per haver arribat a tenir aquest pensament;  Què vol dir “pesa la vida”? no, personeta del senyor, així no vas enlloc. Pesa aquesta repetitiva manera de viure.  
Hui, sense planificacions, sense pensaments sobre el que ha de fer o pot fer, una vegada més, s’aixeca. Li ha costat. Dues hores amb els ulls ben oberts  mirant el sostre. Són les 06:00 del matí.  En aproximadament dues hores eixirà el sol. Prepara un té. Seu i espera.  En el cap, una imatge del somni d’aquesta nit. Una habitació amb un munt de mobles de poc valor abandonats, una maça i una destral. Ell enmig. S’ha d’obrir pas estellant-los per obrir la porta.
Ja n’hi ha prou.
És 27 de desembre. Sense desitjos ni pretensions,front el mirall somriu: "Has tornat!.Feliç any nou”.