dilluns, 3 de desembre de 2012

ELS BÀRBARS



  
 
   D’un temps ençà, una estranya sensació de desassossec corre pel meu cos. Els bàrbars s’obrin pas a cops entre una població que no acaba de creure’s el que passa, encegada per una mena d’”egoisme lògic”:Un govern democràtic indulta dos funcionaris condemnats per tortura, que fins ara era un atemptat contra els drets humans. Una Europa endinsada en xifres no se n’adona de la barbaritat que açò suposa i la resta de població no exigeix el nom i els cognoms dels torturadors, el dret els empara. Al torturat, només l’emparen les imatges gravades per la càmera de la sala d’interrogatoris i la sentència judicial favorable. Visc en un país on dos policies torturadors han sigut perdonats pel govern en contra de les sentències dels jutges. L’atordiment provocat per l’atur, els desnonaments i els malparits corruptes a diari ja ens fa perdre la perspectiva. No és del tot culpa nostra, estem sobrepassats. És una mostra clara de com n’estem d’ atordits pel que ens envolta. El tsunami de problemes ho arrasa tot. Hi ha països que bombardegen escoles i n’estem més que farts de veure com,literalment,rebenten xiquets innocents a Síria i Afganistan . Quant a les guerres menys mediàtiques no en sabem res.
Les informacions que rebem escomencen amb xifres i acaben amb xifres: quantitat d’aturats, de desnonaments,milions per a la banca,xifres de gols i preus de fitxes de  futbolistes... i sense que ens adonem, ens diuen que hi ha hagut una xifra de morts a qualsevol país en guerra. Estem esdevenint insensibles; sembla que ja no mor ningú de fam. Estem submergits en una grandíssima quantitat de problemes “d’àmbit local” o “personal” tan tremenda que no atenem a animalades com l’indult a dos torturadors o l’assassinat estatal de xiquets.
En canvi, s’escolten actituds que fan tremolar: Per tot arreu hi ha gent que sap “el que cal fer” i crida, o ens atorga papers que no tenim, bramant, sempre bramant. Moltes vegades, són brams de desesperació, però fan pudor a “ganes de venjança”, un sentiment tan satisfactori com inútil –en la satisfacció hipotètica està la trampa-. Ara sembla que no et pots queixar si no ets a l’atur, com si et digueren ”hauries d’estar en la meua situació”, en comptes d’alegrar-se’n per un i lluitar per eixir d’aquesta situació. Han aconseguit encarar-nos els uns amb els altres. Aquestes actituds normalment es queden en les barres dels bars, en la cua dels supermercats o en les parcs i les voreres. En les manifestacions no en veus a cap d’aquestos sabuts, que alhora són gent necessitada o rebutjada pel sistema.
Compte. Els bàrbars porten corbata,et diuen “no hi ha més eixida” o “hi ha més eixides, però no et diré quines fins que arriben les votacions” i tu brames. Pensa i actua, però sobretot, actua. Hi ha molta merda fóra i molt poques pales per retirar-la.

4 comentaris:

amparo ha dit...

Ole entrada!!!

Àngels ha dit...

Doncs això...

Pere MS ha dit...

La globalització satura de problemes i al mateis temps els dilueix. Al remat ens atonta poc a poc, ens fa perdre tant la perspectiva que no veem els problemes que tenim al costat.

MEQUETREFE ha dit...

Amparo: Gracietes. :)
Àngels: Així és, açò no ha de durar massa, sino esdevindrem insensiblement estúpids.
Pere: Jo crec que açò canviarà, el que no sé és si el canvi serà positiu (ens adonarem del què passa i serem solidaris els uns amb els altres) o a pitjor ( serem cada vegada més insensibles). Por em fa només pensar-ho...