dimecres, 28 d’agost de 2013

NECESSITE CREURE


S’acosta la tempesta. El cel torna a emboirar-se. La gent se’n va cap a casa i jo,si puc, amb les primeres gotes,agafe el paraigües i isc al carrer.  M’encanta passejar quan plou,sobretot en estiu (si no fa tempesta pseudocatastròfica, clar).  Les persones som animals curiosos. Fa tres dies ens banyàvem  en la platja i hui, a 26 graus i vestits amb banyadors i xancles, fugim de l’aigua que cau del cel, no volem  que ens mulle... perquè?  Perquè no la controlem. La immersió en la platja o el riu és voluntària.M’agrada la pluja. M’alimenta l’esperit literalment. Passejar voluntàriament sota la pluja és una experiència magnífica. U passa pels mateixos carrers, pels mateixos llocs, però els colors, els olors, les textures i les cares canvien de sobte. Tard o d'hora, tot torna a la normalitat, per tant, passejar voluntàriament sota la pluja pot significar retenir moments, imagens o sensacions úniques molt a prop de la porta de casa.
Recorde aquella setmana en França. Va ploure 7 dies; matí, vesprada i nit.  Una pluja constant, no massa intensa, que per una banda provocà inundacions i una bronquitis i per l’altra hores i hores de reflexió, té, lectura i solitud voluntària  absolutament reconfortant. 
Els dies de pluja són roïns? Mai de la vida. Són preciosos. Perquè? Perquè  en aquestos moments en què necessite creure, la pluja continua caent d’on sempre. 
I si ja ho acompanyes amb aquesta cançó amb els cascos mentres camines,l'aiigua cau i la gent passa atrafegada, la cara de felicitat un dia de pluja t'acompanyarà on vages.

2 comentaris:

Morning Star ha dit...

Jo també necessite creure, així que igual em vindria bé un passeget paregut al teu, ploga o no, a soles.
Ara després de ploure el poblet i l'entorn estan molt xulos, molt nets, molt... evocadors?

MEQUETREFE ha dit...

Eixa és la paraula; evocadors. Les llargues passejadesvoluntàries en solitud són magnífiques per a l'esperit.