Obric el cofre de
fusta que l’àvia volia tirar... reapareixen vells himnes com si m’endinsara en
un museu. Els cd estan amontonats per èpoques!. Passem de Nirvana,
The Doors (sempre han estat ahi!) ,Extremoduro i Héroes del silencio a la discografia
–completa i remasteritzada en edició especial digipack més llibres i posters
des de l’any 1980 al 94, que costà el
mòdic preu del primer sou de cambrer!- d’Iron Maiden. Passem per la puntellada
per a les orelles que suposaren Korn i Bad Religion o grups com Children of
Bodom, Cradle of Filth i els grandèrrims Dimmu Borgir-ufff!-, que malgrat no
compartir “iconografia” -que si Satanàs i blablabla, pentàculs i moltes punxes
i sang per tot arreu-, reconec que m’impactaren –i m’impacten-tant que, de
vegades els pegue una escoltada.
Tanta barbaritat va
acabar per cansar-me i me’n vaig anar cap a altres “territoris” – segona pila
de cds- aquell “surrender” dels Chemical Brothers del millor estiu de la meva
vida, per ara,Joy Division,The Cure –per sempre fan d’aquestos dos. Aquestes
cançons fins i tot puc dir que han sigut companyes, hehe- Pixies, Tortoise,Stereolab, Manic Street
Peachers, Bunbury, The Cramps (un secret: m’encanten els Cramps, es pot ser més
“kitsch” alhora que fosc i rockabylly?, no crec) Radiohead –què gran! Pensava que
havia perdut el disc “amnesiac” i està ací!-els meravellosos Protishead, Radio
Tarifa, Pata Negra, el niño gusano, los planetas...
Passem a l’època “mestizaje”
i el descobriment de l’Amèrica que no parla anglès –sobretot Argentina-: Todos
tus muertos, Fabulosos Cadillacs, Molotov, Lucibel, 2 minutos, Amparanoia, las
pastillas del abuelo, Soda stéreo, la vela puerca, Mano negra , Loco mosquito
(primer gurp dels germans Chao, abans de Mano Negra), Carlos Gardel, Chavela
Vargas, Victor Jara, Silvio Rodríguez...
Seguidament, l’època
ska –torna l’alegria-, el rocksteady i tot el que vé de Jamaica: Alton Ellis,
Desmond Dekker, The Maytals, The Gladiators, redescobreisc Bob Marley i veig
que va molt més enllà del tio que fuma cànem i somriu, Tiken Jah Fakoly, Alpha
Blondy...
I després vingué el
“gran megamix”; ací hi ha “musicassetes”, i cds en mp3: Rufus Wainwright,
Divine Comedy...el descobriment d’això que anomenen “post rock” i l’aparició en
les meves orelles de melodies fantàstiques (Mogwai, Worrytrain,
sllepsmakewaves, Ef...) Aquell mític disc de Sopa de cabra, la preciosa véu de
Rokia Traoré i la grandèrrima Ellis Regina, l’inoblidable George Brassens,
Death in June (mamà què fosc!), Mono, In Gowang Ring, Interpol (graaans),
Editors, Misfits, Motorama,Els imprescindibles Wilco, el magnífic Nick Cave de
Grinderman, Jack White i qualsevol cosa que faça (White Stripes, The
Raconteurs, ell a soles...) Iggy Pop amb els Stoogees, els Rolling stones, els
Kinks, la música de garage dels any 60 i 70 i la psicodèl·lia de veres, El grandèrrim
Lou Reed en solitari o amb la Velvet Underground, i per favor, un lloc especial
per a l’excel·lentíssim sr. Neil Young.
Tots aquestos són
els artistes i grups més destacats (probablement me’n queda algun que està dins
l’altre calaix), la resta, que en són molts, ja són dins un disc dur. Perquè
els guarde en un calaix? Eixa és la idea que m’ha fet escriure tot açò. No són
grups de música i cds, són èpoques de la meva vida. Perfectament apilades per
moments. Traure els cds del calaix m’ha recordat dies de rauxa, de ràbia, d’alegria,
d’amor, de festa, de tristor, de pensar, de plorar, de voler i de poder, de
poder i no voler, de despertar, de “cremar-ho tot”... no són cds i cançons, és
un diari íntim!.
2 comentaris:
La música forma part de la nostra vida i la nostra vida de la música.
No fa molt una amiga en va dir que a una peli reflexionaven sobre com una mateixa cançò, escoltada amb dififerents estats d'ànim, no sona igiual i evoca coses diferents.
Totalment d'acord. Una grandèrrima pel·lícula, de les meves preferides, és "high Fidelity", on el protagonista ens conta la seva vida i la seva relació amb una xica a través de cançons,grups i una tenda de discos.
Publica un comentari a l'entrada