diumenge, 13 d’octubre de 2013

EL TEMPS PERDUT



La meva personeta tenia un malson recurrent; el temps perdut. De manera periòdica, mirava cap enrere i recordava moments, situacions, esdeveniments, rialles i penes, errors i encerts i pensava  en tot el temps que he perdut.  Aquesta manera de procedir és totalment absurda, i ho sé. Es com detenir-se en allò que va passar i mirar-ho com si ho pogués apanyar. Ni necessite apanyar-ho ni ho puc apanyar. Simplement foren situacions i accions més o menys evitables que em portaren per camins suaus, tranquils i còmodes i de vegades, camins que no portaven enlloc.  I quan u té la sensació d’haver estat en un camí sense eixida i se n’adona, no és gens estrany que acudisca la sensació d’haver perdut el temps.  Eixa sensació de temps perdut provoca angoixa, el temps no es recupera, va cap endavant, com el món que no s’atura per veure què ens passa. Em va costar moooolt desfer-me d’eixa idea de temps perdut, de fet, de vegades, mire fotos, passe per carrers o sónen cançons que fan “click”.
Serà la tardor...

2 comentaris:

Morning Star ha dit...

Jo últimament tinc una sensació pareguda, pero igual no amb la idea de temps perdut com a temps "malgastat", sinó com a temps "irrecuperable", com si haguera perdut un temps passat que no voldria perdre del tot.

No sé, tinc sensació de "guta"...

MEQUETREFE ha dit...

I és una "gutasensació" inevitable,justament perquè no hi ha marxa enrere... En fi, cal mirar cap endavant per veure què passa.