dimarts, 18 de febrer de 2014

13 ANYS



13 anys fa que  me’n vaig anar per a no tornar més de cinc dies continuats.  13 anys en els què m’he anat deslligant poc a poc d’una identitat,  d’eixe sentiment de pertànyer 100% a un lloc, d’eixa necessitat de caminar pels carrers… 13 anys durant els quals no he aconseguit encara posar l’ou. 13 anys i 7 cases diferents.
Més d’una dècada d’arreplegar les coses i canviar-les de lloc, dins la mateixa ciutat i dins el mateix poble. El darrer trasllat només va durar hores. 13 anys d’omplir i buidar caixes de cartró amb il·lusió,triant i escollint records. Deixant en contenidors de fem parts de mi que a la fi destorbaven. Si fem recompte: 6 anys en Santa Faç –no en el psiquiàtric-, 12 anys en el carrer Sant Xotxim, 3 anys en la plaça,8 anys 8 mesos  en Alacant,4 mesos a Montpellier i ja fa 4 anys que sóc ací. Sóc un nòmada provincial!.
Si em preguntes d’on sóc, òbviament diré “de Sella”, no tinc cap motiu per negar-ho,fins ara ets la culpable dels millors anys d’aquesta existència i t’estaré agraït eternament, però quan torne a tu ja no tinc la sensació d’estar en ma casa, m’estic desapegant de tu, m’estic desarrelant.  Per recórrer al tòpic “no eres tu,sóc jo”.  No és que ja no m’agrades, és que no et trobe a faltar, no et necessite com abans, t'estàs convertint en una cicatriu, i no ens ho mereixem. Necessite un lloc i parar de fugir de no sé ben bé què, para de sentir esta sensació de fer-ho tot a miges, de petits fracassos quotidians (eixa guitarra, la bicicleta amb la roda punxada, els llibres de la carrera, la càmera de fotos...)   parar de voler estar en varis llocs a la vegada, parar de fer coses en un lloc des de l’altre, de pensar en allà estant ací per a no estar totalment allà ni ací, de sentir que no progresse, que no avance, que tire el temps.
En aquestos 13 anys  mai n’he estat més de dos dins els mateixos murs.  Ací m’abelleix fer-me un lloc. I crec que finalment ho puc dir: m’encanta viure ací. Sóc un ésser suficientment anònim en un lloc suficientment xicotet. Conec poca gent i poca d’eixa gent és d’ací. Aquest lloc m’ha rebut com jo ho esperava,amb l’hostilitat necessària per què m’endinsara amb pauses, sense massa confiances,deixant clar des d’un principi que pot ser un lloc encisador o tremendament avorrit, que no em farà fóra, però que tal volta es reduiria a una ciutat vella molt bonica, un cementeri d’elefants. Tots aquests sentiments no són nous, però és que hui m’he sorprés rumiant la possibilitat d’un nou trasllat a un nou lloc més lluny i he pensat en el que hauria de deixar enrere i en que aquest lloc hauria de ser el definitiu...definitiu? què por em fa eixa paraula!.

3 comentaris:

Morning Star ha dit...

Parlant amb tu mai diria que eres un "cul de mal sosego", però mirant el que fas moltes voltes pareix que sí. I parle justament del que dius, que jo i molts altres hem pensat; parle dels canvis de casa i de les teues aficions acumulades i innumerables. :)

Quan ho pense crec que és curiós perquè justament jo estic en la direcció contrària. No sóc d'aficions tan disperses i crec que voldria estar en un lloc definitiu, però ara mateix no sé ni quin és ni quin podrà ser.

Jo de tu em quedaria amb eixe "necessite un lloc" i "m'encanta viure ací" i deixaria de pensar en "definitivitats". Això... qui sap? :(

Anònim ha dit...

Muy buenas Mequetrefe.
En parte me ha sorprendido tu post, pensaba que a estas alturas ya teníamos asumido que los "petits fracassos quotidians" son pequeñas victorias diarias. Si ya es difícil la vorágine vital en la que vivimos, encontrar tiempo para guitarrear, rolear, bicicletar o fotografiar... pues yo ya lo veo de cum laude tío!
Además la inquietud ha sido siempre una de tus velas propulsoras no lo crees?

Leo sobre como vives Sella, sobre como la relación va mutando, las condiciones de reciprocidad varían con los años, no te sientes correspondido y no puedes corresponder como lo hacías. Lo sé, lo he vivido, lo experimento cada vez que llego y me voy. Pero, de siempre, en todos los grupos de edad del pueblo, hay casos como el tuyo o el mío. Y eso, precisamente eso, también es una característica de Sella, el que se fue y sigue viniendo. El componente de pertenencia no se rompe tan fácil con una mudanza o, como decía Chus en ese anuncio genial, “uno puede irse pero no hacerse”. Ante eso, lo que yo veo, es que marcharse es un proceso de cambio. Yo también me he ido muchas veces, veranos en Francia, Barcelona, Helsinki, París, Eindhoven… y he descubierto que aunque haya decidido plantar el trasero en la ciudad condal, nunca será al 100%. Cada recorrido de ida y vuelta por la Ap7 es un acto de reivindicativo de que no soy ni de aquí, ni de allí. Y con ello convivo y como tú, hay días en los que me lo creo y otros en los que me revelo. Así que aquí pongo mi bandera por moverse, cambiar, por no establecerse demasiado, eso te mantiene alerta y rompe la monotonía. Los parámetros de la seguridad. Lo definitivo es a fin de cuentas, un estado de seguridad. En lo definitivo no cabe la incertidumbre.

MEQUETREFE ha dit...

Ieep!. Teniu raó. En definitiva, les "definitivitats" -valga la rebusnànsia- aporten seguretat, però és que sense incerteses, tot esdevé una basseta d'oli, i a mi, les bassetes d'oli, no m'apanyen.
Quant als "petits fracassos quotidians" també és de veres.
Ho vull tot i ho vull ja... aixó no pot ser, cal centrar-se.
I anar-se'n, com bé diu "anònim"(hehe), és un procés de canvi. Potser que el que passa és que no acabe d'assumir aquest procés de canvi, em resistisc com si fós una mena de traició, i no és així; anar-se'n no ha d'implicar necessàriament dir adéu.
Gràcies a tots dos pels vostres comentaris.