dijous, 2 d’octubre de 2014

EL CAMÍ


     S’havia quedat enrere. De manera sobtada se n’adonà. Pum. Mentre la resta de persones anaven fent camí, avançant, canviant de direcció o simplement anant-se’n per no tornar, ell s’havia quedat allí, enmig de l’encreuament. Mirava endavant: no, no t’enganyes, allà no arribaràs mai. Hagueres pogut, però no has volgut, i penedir-se’n és absurd. Ni ho penses.
   Mirava a la dreta: per ací no saps on vas, sembla que hi han costeres avall i moltes costeres cap amunt. Ara mateix estàs cansat i no tens ganes de pujar costeres. Cap a l’esquerra, a més de costeres, semblava que el camí s’endinsava en un bosc ple de brossa on costaria molt caminar i hi haurien moltes distraccions que no el deixarien continuar per la senda adequada, pel camí correcte…
   Va romandre en l’encreuament , mirant cap enrere en el sempre present camí dels records inútils, d’un temps que no és este,dels castells en l'aire... I va decidir continuar amb el mateix llenguatge i els mateixos gestos, mirant les fotografies que portava en la motxilla i refent l'inútil balanç entre èxits i derrotes, trobant significats entre cançons idiotes i nostàlgies absurdes una vegada més…mentrestant, la gent passava per l’encreuament, quasi tothom anava cap avant, d’altres tornaven de l’esquerra per girar i anar cap avant, d’altres anaven a la dreta amb sospirs de resignació o cares d’estranyesa.  El saludaven i els saludava mentres passaven atrafegats.Ningú s'aturà una estona.
    A fi de comptes era una persona suficientment empàtica, suficientment graciosa, suficientment suficient,
quasi mediocre,estancada; un ésser emocionalment subdesenvolupat incapaç de triar un camí.

2 comentaris:

Àngels Domenech ha dit...

Mequetrefe, saps? a mi m'agrada trobar "significats entre cançons idiotes" i últimament em ve molt al cap els Vetusta i "la Deriva" perquè crec que hem arribat a un punt on "he tenido tiempo de desdoblarme y ver mi rostro en otras vidas... He enterrado cuentos y calendario. Ya cambié el balón por gasolina. Ha prendido el bosque al incendiar la orilla...".
La gent passa, si, però com nosaltres tots tenen el seu encreuament particular (abans o després) i no se si és l'edat o els temps que ens han tocat viure, però pense que tots en un moment donat adoptem els posat d'espectadors.

MEQUETREFE ha dit...

Potser tens raó.El que passa és que m'he fartat ja de ser espectador. I aixó implica deixar moltes coses enrere i mirar cap endavant, i eixes coses pesen. Pesen tant que es fa difícil soltar-les. Però no en queda d'altra.
Gracietes pel comentari.