dissabte, 6 de desembre de 2014

35


Com tots els anys,  no considerava que afegir un any en el calendari vital fos quelcom que s’hagués de celebrar especialment. En canvi, tots els anys, quan arribava la mateixa data, entre somriures i agraïments variats, reservava una llarga estona per a ell a soles. Li agradava avaluar en perspectiva l’any que acabava de deixar enrere, i per fer-ho, buscava un racó en casa on mirar el sostre o poder mirar per la finestra.  Després de passar una estona en silenci, continuava amb la part final del ritual: una bona compilació de bresquillades sonores a tot volum.
No li agradava sumar anys. I no era pel fet “d’envellir”;  Poc a poc un pot llevar del seu cap la idea  de ser vell, adolescent, adult o infant, tot depèn de les circumstàncies vitals. N’hi ha vells de 25 anys i adolescents de 40. També n’hi han xiquets de 20,adults de 15 i joves de 80.  No li agradava sumar anys perquè  sentia que havia malgastat molt de  temps  i se sentia  arraconat, sentia que estava darrere, que no avançava, però no tenia cap intenció de competir, només volia un pas més.  Aquesta mena de mandra, de lentitud a l’hora de solucionar les seves qüestions vitals el tenia fregit.  
       Si l’any passat pensava que era el moment d’anar endavant, de créixer,enguany pensava que no havia arribat, però no per manca de capacitat; per haver tirat uns anys magnífics, per haver-se perdut . Ja no podrà agafar el ritme. Però al contrari de l’any passat, per a enguany  tenia una promesa:  Intentar-ho sense decebre’s pel resultat.
Ara, als 35? Si. I què? Cadascú sura com sap. 
 

 Aunque los platos pagues
ya no hay quien te devuelva
lo que un día no supiste
y ahora sabes.

De nuevo carnavales
y tú ya ni te acuerdas
de que aquí se entra,
pero no se sale.

Amigos como treguas,
olvida lo que sabes,
ahora somos animales.

Amigas como yeguas
amistades con fraude,
remedios que siempre llegan tarde.

Lo que crece mengua,
parece que es así,
muérdete la lengua,
y baila infeliz.

Y mira desde aquí,
se parecen a ti.
Dime, ¿desde allí
todos también se parecen a mí?

Y cuando todo acabe,
yo no quiero una piedra
encima de mí sólo quiero tierra.
Y algunos frutales
para que me abracen,
que sus tiernas raíces me comprendan.

Voy derecho al desguace,
con mi nuevo disfraz,
voy vestido de barbaridad.

Derechito al baile
me sobra carnaval,
¡estate quieto, que bailas fatal!

Lo que crece mengua,
parece que es así,
muérdete la lengua,
y baila infeliz.

Y mira desde aquí,
se parecen a ti.
Dime, ¿desde allí
todos también se parecen a mí?
Voy derecho al desguace,
con mi nuevo disfraz,
voy vestido de barbaridad.
Derechito al baile
me sobra carnaval,
¡estate quieto, que bailas fatal!

3 comentaris:

amparo ha dit...

Per molt anys Kike!!!

I no et matxaques tant pensant en que has malgastat el temps. Tot arriba al seu moment. No pateixques i deixa't dur.

Moltes felicitats!

MEQUETREFE ha dit...

Moltes gràcies Amparo. Tens raó, al cap i a la fí, no es pot rebobinar, es tracta de donar-li simplement al "play".

Àngels Domenech ha dit...

Mequetrefe, "donar-li al play" o "Intentar-ho sense decebre’s pel resultat"... bona idea!
A la fi, no deixa de ser com allò que Kavafis ens deia a la seua Itaca, no importa la fi del trajecte, importa el camí.

Per molts anys!!