dilluns, 16 de febrer de 2015

CREMAR PONTS


     Cremar ponts i no mirar enrere. Passat l’obstacle, s’encenen les baranes. Avançar cremant els ponts, trencant els lligams, obstaculitzant les connexions... Finalment arribes a trobar eixe buit. Un lloc, allà dins, on no hi ha res, només silenci, on ningú pot veure’t mentre romans al terrat d’un edifici buit mirant com els ponts cauen en flames allà baix alhora que t’acompanya eixa sensació freda de satisfacció i incertesa,  de saber que no podràs tornar enrere, però creus que ho has fet bé. Cremar un pont  no es  pot fer sense pensar, és una decisió  ferma, és dir adéu als fantasmes, sabent que no els cal cap pont per aparèixer de nou. Es fer-se promeses- fer-se promeses!-  posant-se front el mirall. És bonic i és trist. És la decisió final d’aquells que se senten farts d’ells mateixos.
És dir prou, quan sempre hi ha un però, un i si....

5 comentaris:

Anònim ha dit...

cremar què?!! A ponts! Havia llegir Pons primer... crema, crema :D

MEQUETREFE ha dit...

Cremar Pons haguera sigut una entrada prou més psicopàtica,hehe.

Àngels Domenech Garcia ha dit...

Crec que mai ho havia pensat així. Supose que perque per a mi "els ponts" (que no "el Pons") acaben sent metafora de conexió. Si pense en conectar pense en ponts.

Àngels Domenech Garcia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
MEQUETREFE ha dit...

Justament són una metàfora de connexió, per aixó, cremar-los és triar una desconnexió voluntària, de vegades necesària, és dir no a eixos "i si"...
El Pons en si mateix és una metàfora :D