diumenge, 5 de juliol de 2015

SELLA I JO



Quant de temps sense veure’ns. Ja no vols saber res de nosaltres/ del poble...  Durant aquestos tres mesos,he hagut d’escoltar sentències d’aquest tipus. T’has oblidat de nosaltres/ens tens oblidats és una de les que més em fa pensar.  Jo us tinc oblidats, en canvi, vosaltres –no tots-no heu deixat de pensar en mi. La prova irrefutable és la quantitat de trucades que m’heu fet al mòbil –zero-,el missatges amb una mínima mostra de trellat que hem compartit o les ganes i l’interés que heu tingut per com han anat les coses en aquest temps –mesos- a més del frenètic ritme de visites que ha patit ma casa –igual a la de trucades- tot i estar a la llarguíssima distància de 35 quilòmetres. Tot un món si un ha de venir a peu, perquè amb un mitjà de locomoció anomenat cotxe, el trajecte és de mitja hora.
A més,  fem les compres en el mateix centre comercial i treballem quasi tots en una àrea màxima de 50 quilòmetres els uns dels altres. Mai coincidim voluntàriament. Se suposa que si jo puge poc – haurem de concretar molt és  prou- és perquè me n’he oblidat de vosaltres. Interessant.  Tots tenim un nexe comú;  Sella.  Un lloc meravellós i un món particular alhora.  Sella t’acull i Sella, de vegades,et rebutja, Sella t’enyora i a Sella, sovint, li importes poc.  Sella t’estima –tu també l’estimes- i en Sella, de vegades, no caps.  Sella roman esperant que arribes i quan arribes roman esperant que te’n vages  i vulgues tornar. A Sella vas encantat sempre que t'abelleix, però a Sella li costa molt venir a tu.  En Sella tens la part més important de tot el que ets, però ets molt més que Sella i tot el que suposa.  Sella sembla un temple que s’ha de visitar en unes dates concretes, on s’ha de fer peregrinatge per veure que hi ha de nou, i quan arribes, ja ha acabat la cerimònia.
Falta molt poc per començar una nova etapa, i tot i que li coste, Sella ha d’acceptar que els nostres camins  s’han de separar, però en paral·lel, un enfront de l’altre,a una distància prudent, que ens permeta no allunyar-nos del tot, però sense eufòries innecessàries ni enyorances fictícies.