SURANT

Engolir emocions pensant que omplin. Un estat d’anorèxia emocional que fa que sures, sures en una mar on no hi ha res dins. Una mar morta. I potser mirar el cel alleugere  aquesta sensació de buit, de que no hi ha res. ..Però no. De sobte, te n’adones que la mar està podrida i tu sures en ella. Dia rere dia, la mateixa muntonada de fem;  els amos del corral et furten els diners, “l’esperit del senyoret” supera de llarg a “la vocació del servidor”.  Només són uns quants –diuen els que conserven la fe- . Sempre són els  que estan en els mateixos llocs –pensa la major part de gent que sura en aquesta mar- mentrestant, entre tragèdia i tragèdia, ens diuen que fa calor a l’estiu, que de vegades fa molta calor a l’estiu i que en hivern fa fred i molt de fred...  I surem en una mar podrida, on ens preocupa que el barça no juge en la Lliga espanyola i té nivell de notícia nacional que la Pantoja ix o entra del talego.

Aquestos éssers humans existeixen. És a dir, n’hi ha militants convençuts de partits polítics on els estafadors i algun lladre són quasi capitans generals, persones que ploraran si el barça juga la lliga en un altre país i personetes que van a la porta de la presó a cridar-li guapa  a la Pantoja (eixes persones són les autèntiques folklòriques,per cert) entre d’altres.  Suren en la mateixa mar que tu i engoleixen emocions que pensen que omplin l’esperit, com fas tu.  No canvia res.

Mires cap amunt. Res.

 Et submergeixes una estoneta. Res.

Tornes a la superfície i et preguntes qui t’has cregut que ets. 
El teu bescoll pelat tupa en la sorra de la vora de la mar...

e