Engolir emocions pensant que omplin. Un estat d’anorèxia emocional que
fa que sures, sures en una mar on no hi ha res dins. Una mar morta. I potser
mirar el cel alleugere aquesta sensació
de buit, de que no hi ha res. ..Però no. De sobte, te n’adones que la mar està
podrida i tu sures en ella. Dia rere dia, la mateixa muntonada de fem; els amos del corral et furten els diners, “l’esperit
del senyoret” supera de llarg a “la vocació del servidor”. Només són uns quants –diuen els que
conserven la fe- . Sempre són els que
estan en els mateixos llocs –pensa la major part de gent que sura en
aquesta mar- mentrestant, entre tragèdia i tragèdia, ens diuen que fa calor a l’estiu,
que de vegades fa molta calor a l’estiu i que en hivern fa fred i molt de
fred... I surem en una mar podrida, on ens preocupa que el barça no juge en la Lliga espanyola i té nivell de notícia
nacional que la Pantoja ix o entra del talego.
Aquestos éssers humans existeixen. És a dir, n’hi ha militants
convençuts de partits polítics on els estafadors i algun lladre són quasi
capitans generals, persones que ploraran si el barça juga la lliga en un altre
país i personetes que van a la porta de la presó a cridar-li guapa a la Pantoja (eixes persones són les autèntiques
folklòriques,per cert) entre d’altres. Suren
en la mateixa mar que tu i engoleixen emocions que pensen que omplin l’esperit,
com fas tu. No canvia res.
Mires cap amunt. Res.
Et submergeixes una estoneta.
Res.
Tornes a la superfície i et preguntes qui t’has cregut que ets.
El teu bescoll pelat tupa en la sorra de la vora de la mar...
El teu bescoll pelat tupa en la sorra de la vora de la mar...
e
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada