divendres, 8 de gener de 2016

ABSÈNCIES




Li  digueren que no patia atacs de pànic. Eren absències.  Una angoixa sobtada  seguida d’un esglai i la sensació de perdre la noció  del que estava fent i on s’hi trobava en eixe moment.  Només durava una estoneta, però sabia perfectament el que vindria a continuació; la sensació de que els ulls s’enfonsen en el crani i son. Molta son.  Com si vingués de fer un exercici esgotador. 
Segons el facultatiu, les absències podrien tenir una causa neuronal o psicològica, i li recomanà un escàner cerebral   per descartar la primera causa. Li preguntà si abusava de qualsevol droga.  Es preguntà si quan un metge et pregunta si abuses de qualsevol droga està donant per fet que en consumeixes una.  També li digué que podia descartar la segona causa anant primer a un psicòleg, però que l’opció de l’escàner era més ràpida (eufemisme d’efectiva) i ja sabria per on tirar. Li recomanà descans. L’envià a cagar al riu amb bones paraules.
Després d’acomiadar-se del metge, passejant pel carrer, va pensar  que patir absències no estava tan malament.  Si arribava a controlar els símptomes –normalment els veia vindre, com els animals quan saben que s’acosta un terratrèmol- podria evadir-se sense substàncies ni lectures ni músiques ni paisatges... Podria obtenir el superpoder de l’absència, esdevenir  absent man sense malles ni capes ni coves subterrànies... un veritable superheroi ocult entre la massa amb la increïble habilitat de  merda de  bloquejar-se de sobte i en menys de trenta segons trobar-se físicament com si hagués patit una gloriosa nit de dissabte. Un ésser amb un xiulit en el cap, amb un cervell que entra en “modo carta de ajuste” aleatòriament  quan se sent  suficientment pressionat...
 Mentre pensava en tot açò, un conductor irritat d’un cotxe li llençà tot tipus d’improperis. No havia mirat abans de creuar. 
Definitivament eren absències...