S’obrin els ulls. El soroll agut al cervell. Sembla que ixen bombolles
de la paret. L’efecte de la pastilla encara dura. Està fosc, però entra un poc
de llum per la finestra. Té damunt del pit un braç. Un braç damunt del pit. Es
mou i amb el colze toca involuntàriament un pit femení. Un braç de xica damunt
del pit… estranyat intenta situar-se. Està en un llit. En l'habitació n’hi han
més llits i gent dormint. Mira sota el
llençol. Ella no porta pantalons. Ell sí. No sap qui és i per evitar una situació
més incòmoda, lleva el braç del seu pit i s’aixeca silenciosament. Quan obri la
porta, entra un poc de llum i la mira. Si ací hi hagués passat el que sembla que ha
passat, ell ho sabria, no? Puta pastilla.
Se sent veu en el que podria ser el saló. Per la finestra del corredor
es pot veure l’exterior. És una xalet
amb piscina . N’hi han restes del que podria ser una festa: gent dormint en les
hamaques, dos tios parlant amb cerveses en la mà, dues xiques que fumen i
música de “la fi de lo món”. Són les
10:30. No sap bé on s’hi troba i no coneix ningú. La suor cau per la cara i la
sensació de vertígen augmenta. Camina ràpid cap al saló i troba una altra escena:
Una chaise longue, un paio amb una samarreta nugada al cap, un altre
amb una safata platejada que manipula amb el DNI cavallonets de polsim, una
xica amb un ventall que rosega xiclet i
una altra que ronca a tot volum. El de la samarreta al cap mou les
barres a tota velocitat. Quan entra en
el saló, li pregunta:
primo!, tú creus que és normal tindre una pistola?. Una vegada més, cap rostre conegut.Els tres
éssers humans visiblement alterats per l’efecte dels cavallons el miren
esperant una resposta. La xica del ventall engull pel nas un cavallonet mentres
el mira.
-No sé. Depén...
Esclaten a riure i el conviden a seure.
No sap què fer quan apareix de la porta del que sembla el retrete (
retrete? Perquè li vé al cap eixa paraula?. Puta pastilla!) el seu amic...
-Què bé t’ho passes bandido!.
No entén res. La xica del ventall li pregunta si la seva amiga encara
està en l’habitació. Ell no sap quina de les xiques que hi havia en l’habitació
és, però ho suposa. Li pregunta al seu
amic on són i aconsegueix algunes
referències. Estan prop del pantà, “la cosa es va allargar” i com la xica no
parava de parlar i estàveu a gust em vas
dir que vos quedàveu. Tú t’has gitat, però jo no he parat... què bé t’ho passes
bandido!.
Eixiren d’aquell cementeri de gats a l’hora de dinar . Quan arribà a
casa tenia 19 anys i suava massa per a estar en desembre. Havia eixit de casa
amb 18 i el cap clar. En menys de 24 hores havia patit al·lucinacions i greus llacunes. Front al mirall, ressonava la frase Què bé
t’ho passes bandido!. Aquella història haguera pogut acabar en l’hospital,
amb una gonorrea,un ull morat, una baralla...
El divendres següent, es trobaren en una altra festa. Ella li contà el
que va passar aquella nit i escomençaren
una relació curta,intensa i salvatge que el va fer repensar a temps que eixe no era el camí. Massa diversió, molt poc
coneixement.
Dotze anys després es tornaren a trobar en una festa i descobriren
que eren amics, però que quan més lluny millor. Quan s'acomiadà, l'acompanyava el de la samarreta al cap. La festa acabà .Pujà al cotxe per tornar a casa i abans d'arrancar, va buscar el tema ideal,que va venir al cap com aquella vegada ho va fer el mot retrete. El posà a tot volum i tancà un episodi que creia finiquitat mentres tornava cap a casa.
3 comentaris:
Sóc l'únic que quan escolta Where is my mind pensa inevitablement en el Club de la lluita? Molt bona peli.
Em deixes amb un fum de preguntes que tampoc voldria saber.
Siga com siga. Gran relat, com sempre.
Pons: el club de la lluita és una de les meves pelis preferides, i l'escriptor del llibre (Chuck Palaniuk) m'encanta. Sabies que la cançó està inspirada en una immersió submarina de Frank Black (el cantant)?
Morning:Tothom hem tingut una "època heroica"...hehe. Gràcies mil.
Publica un comentari a l'entrada