1
Aplega el tren. En
l’andana, dues criatures de la nit amb samarretes de Morbid Angel, cabells negres, pantalons
negres, botes negres, motxilles negres, celles i pestanyes negres i eixe aire
de serietat –impostada o no- que aporta el creure’s membre d’una comunitat
distanciada de la resta. Són heavys satànics de la foscor absoluta, ànimes en
una foscor perpètua... Abans que el tren reinicie la marxa i tanque les
portes, cauen les carasses; són dos
adolescents enamorats i un del dos ha de pujar al tren. La besada infinita que contempla tota
l’estació és exactament la mateixa per a aquestes fosques criatures que per als
fans de Marc Anthony o Melendi –els veritables adoradors de Satanàs-.
Dins del
compartiment, una fila de seients. Un grupuscle d’éssers humans de tota
mena miren les pantalles dels seus
telèfons intel·ligents. El tren tanca les portes i anuncia la següent estació.
L’adolescent que acaba d’entrar seu i trau un llibre. Quan l’està obrint, se
n’adona que hi ha una iaia buscant un seient i li cedeix el lloc. La iaia se’l
mira de dalt a baix agraint-li el gest.
L’adolescent ,ara dempeus, continua amb la lectura .
La senyora agafa el puny del bastó amb
les dues mans, una sobre l’altra i mira cap a la filera de seients. De sobte,
la seva mirada es perd en l’infinit. Ara és l’adolescent qui mira a la vella de
dalt a baix. Sent olor a panyal brut, va
un poc despentinada i només porta una arracada. Les calces que s’hi veuen són
noves, però les sabatilles estan trencades. Porta espardenyes d’anar per
casa. La “rebeca” té molts pèls de gat,
i té eixe mirada, la mirada perduda de qui no entén però sap, l’expressió
confosa barrejada amb la realitat que provoca la demència senil o tal volta
l’alzheimer.
La vella canvia el
gest, intercanvia una mirada amb l’adolescent, li agafa el braç i li fa un gest per què s’acoste. L’adolescent
tanca el llibre i acosta l’orella a la boca desdentada de la senyora...
Mira’ls a tots, van amb el cap acatxat i no lleven ull de
la pantalleta. Sembla que els han penjat de les barres. Tu no ho hauràs viscut, però jo, de penjats, n’he
vist molts. Massa. Tots miraven cap avall, semblava que acceptaven el que havia
passat, que obeïen, quan el que havia passat és que els penjaren per no obeïr
segons qui fóra l’amo. Estos fan el gest d’obeïr, estan com si els haguessin
penjat però vius. Fillet, jo només tinc ganes de deixar este món.
Desprès va riure
d’una manera escandalosa. El somriure dels bojos. El tren s’aturà en la següent
estació. L’adolescent havia de baixar. Li digué adéu a la senyora , que
continuava rient i de camí a casa va pensar una estoneta. L’home gros amb corbata, rellotge daurat i maletí que hi
havia al costat va canviar de seient. La xica de més enllà portava els auriculars
posats i mastegava xicle mentre escodrinyava Facebook, el pare de família en la
quarantena del final dels seients veia en Whatsapp vídeos curts i estúpids en
bucle. El graciosillu d’enfront va posar en
Tweeter: Atención. Vieja loca
anda suelta por el Metro, amb una foto de la senyora mirant-lo als ulls.
2
Silenci. Trànsit desmesurat
de dades, informacions, fotos, xafardeig, crítiques negatives. Lloances exagerades...Tothom
mostrant com ho fa, què sap fer. Tothom esperant un reconeixement per haver
trobat la crítica més àcida, el comentari més enginyós, la còpia menys
reproduïda, l’ocurrència menys repetida. Busca-còpia-envia.
Somriures en
silenci enfront de la pantalla, negacions d’indignació enfrotn de la pantalla,
odi enfront de la pantalla, vida en la
pantalla. La megafonia anuncia la pròxima parada: Escorxador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada