diumenge, 2 de juliol de 2017

2 VAGONS DE METRO

1
Aplega el tren. En l’andana, dues criatures de la nit amb samarretes de Morbid Angel, cabells negres, pantalons negres, botes negres, motxilles negres, celles i pestanyes negres i eixe aire de serietat –impostada o no- que aporta el creure’s membre d’una comunitat distanciada de la resta. Són heavys satànics de la foscor absoluta, ànimes en una foscor perpètua... Abans que el tren reinicie la marxa i tanque les portes,  cauen les carasses; són dos adolescents enamorats i un del dos ha de pujar al tren.  La besada infinita que contempla tota l’estació és exactament la mateixa per a aquestes fosques criatures que per als fans de Marc Anthony o Melendi –els veritables adoradors de Satanàs-.
Dins del compartiment, una fila de seients. Un grupuscle d’éssers humans de tota mena  miren les pantalles dels seus telèfons intel·ligents. El tren tanca les portes i anuncia la següent estació. L’adolescent que acaba d’entrar seu i trau un llibre. Quan l’està obrint, se n’adona que hi ha una iaia buscant un seient i li cedeix el lloc. La iaia se’l mira de dalt a baix  agraint-li el gest. L’adolescent ,ara dempeus, continua amb la lectura
La senyora agafa el puny del bastó amb les dues mans, una sobre l’altra i mira cap a la filera de seients. De sobte, la seva mirada es perd en l’infinit. Ara és l’adolescent qui mira a la vella de dalt a baix.  Sent olor a panyal brut, va un poc despentinada i només porta una arracada. Les calces que s’hi veuen són noves, però les sabatilles estan trencades. Porta espardenyes d’anar per casa.  La “rebeca” té molts pèls de gat, i té eixe mirada, la mirada perduda de qui no entén però sap, l’expressió confosa barrejada amb la realitat que provoca la demència senil o tal volta l’alzheimer.
La vella canvia el gest, intercanvia una mirada amb l’adolescent, li agafa el braç  i li fa un gest per què s’acoste. L’adolescent tanca el llibre i acosta l’orella a la boca desdentada de la senyora...
Mira’ls a tots, van amb el cap acatxat i no lleven ull de la pantalleta. Sembla que els han penjat de les barres. Tu no  ho hauràs viscut, però jo, de penjats, n’he vist molts. Massa. Tots miraven cap avall, semblava que acceptaven el que havia passat, que obeïen, quan el que havia passat és que els penjaren per no obeïr segons qui fóra l’amo. Estos fan el gest d’obeïr, estan com si els haguessin penjat però vius. Fillet, jo només  tinc ganes de deixar este món.
Desprès va riure d’una manera escandalosa. El somriure dels bojos. El tren s’aturà en la següent estació. L’adolescent havia de baixar. Li digué adéu a la senyora , que continuava rient i de camí a casa va pensar una estoneta. L’home gros  amb corbata, rellotge daurat i maletí que hi havia al costat va canviar de seient. La xica de més enllà portava els auriculars posats i mastegava xicle mentre escodrinyava Facebook, el pare de família en la quarantena del final dels seients veia en Whatsapp vídeos curts i estúpids en bucle. El graciosillu d’enfront va posar en  Tweeter:  Atención. Vieja loca anda suelta por el Metro, amb una foto de la senyora mirant-lo als ulls.

 2

Silenci. Trànsit desmesurat de dades, informacions, fotos, xafardeig, crítiques negatives. Lloances exagerades...Tothom mostrant com ho fa, què sap fer. Tothom esperant un reconeixement per haver trobat la crítica més àcida, el comentari més enginyós, la còpia menys reproduïda, l’ocurrència menys repetida. Busca-còpia-envia.
Somriures en silenci enfront de la pantalla, negacions d’indignació enfrotn de la pantalla, odi enfront de la pantalla, vida en  la pantalla. La megafonia anuncia la pròxima parada: Escorxador