EL PES DEL PLOM

El pes del plom fa que t’enfonses en el fang en una terra on no hi ha res després d’haver sigut empentat a la mar per una terra que no t’estima. És el mateix pes del plom que fa que t’enfonses en la mar. Una mar que és la única que sap amb certesa molta gent pateix el pes del plom. Una mar que engoleix éssers anònims de camí a la terra promesa on només hi ha fang i rebuig.

El pes del plom esborra les preferències; fa igual que sigues infant, jove, vell, discapacitat, malalt, embarassada… el pes del plom t’empenta fora. Fora de ta casa. Fora de ma casa. Fora.

Eixe plom ix ben calent del canó i el soroll de l’impacte s’endinsa en els cervells. Cervells que supuren xenofòbia i feixisme. Cervells que supuren odi i cremen bitllets front a persones que demanen, cervells malalts pel pes del plom.  El plom pesa tant  que  rebenta terres, persones i prosperitat creant un cercle addictiu per tot arreu, el qual provoca grans decisions estratègiques dels alts funcionaris que custodien ma casa.

A saber:

1.  Canviar les lleis per legalitzar el tràfic de persones. 
2. Combatre el pes del plom amb plom
3. Fer ofrenes militars en les terres devastades.
4. Tancar la porta amb pany per a qui arriba amb l’esquena marcada pel pes del plom i demana ajuda.

Plom

Pim

Pam

POUM!

refugiat refugiada 

m. i f. [PO] [SO] [LC] Persona que, havent hagut d’abandonar la seva terra per motius polítics o a causa de catàstrofes naturals o d’una guerra, ha estat acollida en un país que no és el seu, sense poder gaudir dels mateixos drets que els autòctons. Camp de refugiats.

acollir 

[quant a la flexió, com collir]

1 1 v. tr. [LC] Rebre (algú que es presenta). Acollir bé, malament, fredament. 
1 2 v. tr. [LC] [DR] Admetre a casa nostra, en la nostra companyia. Acollir un gos abandonat. 
2 1 tr. [LC] Prendre de tal o tal manera (una nova, una demanda, una opinió, una doctrina, un consell, etc.). El seu discurs fou acollit amb aplaudiments. 
2 2 tr. [LC] Acollir bé, acceptar. Acollírem la seva proposició. 
3 intr. pron. [LC] [DR] Emparar-se . Acollir-se a una llei. Va decidir d’acollir-se sota la protecció de la seva neboda.Comarques que s’acullen en els replecs del Pirineu.

DIES QUE NO

N’hi han  dies de tancar la porta i no deixar que entre ni isca res.  Dies de no parlar, de no voler,de no pensar, de no alçar-se,d’avorriment voluntari,de no torbar-se amb res, de no trobar-se enlloc, de passar hores assegut  front la mar. Dies de reiniciar el sistema. Dies de pel·lícules i cervesa, de llibres i sofà. Dies de sol amb la persiana correguda,dies d’enclaustrament. Dies de buidar l’interior, dies de depurar  els pensaments i els sentiments. Dies de no fer res. Dies per deixar que passen, esgotant 1440 minuts d’existència, arrossegant-ho tot d’una. Dies que semblen diumenges de ressaca perpètua. Dies que pesa el cap i el cos, dies de fred interior, dies estranys

Dies que no.

SATISFACCIÓ

Ja està! –crida mentalment l’oficinista que acaba el torn un divendres per la vesprada-. Els balanços quadren, les reunions estan concretades per a la seTmana que vé i tota la paperassa al dia. Tot un meravellós cap de setmana d’estiu per davant.

Uff, ja està ! pensa el mecànic que abaixa la persiana després d’una jornada de treball intensa i productiva.

-Ja era hora. Els operaris de la fàbrica acaben el torn i deixen enrere un grapat d’hores repetint la mateixa tasca, com si foren robots humans.

Tornen cap a casa, o al bar, o al gimnàs…qualsevol activitat que els permeta desconnectar  dels seus treballs absorbents, de la concentració i dedicació emprades en la tasca diària per aportar un sou amb què pagar i gastar. Però no pensen en aixó. Han acabat la jornada, s’ha acabat la setmana i tenen un o dos dies per gaudir de la família, dels amics, de la natura, de la paella, de la parella...

Senten eixa satisfacció que tothom experimenta quan sap que ha fet quelcom que està bé, que està ben fet. Se senten bé, amb energia i actitud positiva.

Ja està! Exclamen el general israelià i el milicià palestí després d’haver rebentat a canonades  uns quants nadons  i civils indefensos. Se senten satisfets per la tasca realitzada.  Tenen tot un cap de setmana per gaudir del só dels plors i dels trons de les bombes. Arriben a casa o al quartel i descansen, fins i tot poden dormir!.Se senten amb energia i actitud positiva...arribats a aquest punt, sempre quedaran objectius a eliminar i ignorants que obeisquen a qui els envia a morir i matar per un sou.

PORNO DUR

Debilitat o no, el partit més votat en la Espanya tota ha sigut el PP. Sestao és un poble de merda, ho ha dit el seu alcalde i hi ha ciutadans i partits que el recolcen. La senyora vicepresidenta diu que es nota l'alegria en el carrer i ningú li tapa la boca. En Madrid,n'hi ha gent que plora perquè un equip no ha guanyat un partit i gent que pensa que ha d'eixir al carrer a celebrar-ho com si haguera vingut el Mesías a salvar-lo del mal. Fóra de Madrid, també hi ha gent així. Mentrestant, milers d'eixos espanyols en crisi han anat a Lisboa a omplir un camp de futbol o a veure un partit en una pantalla fóra d'un estadi.

Ens agrada el porno dur. 

 Conta la llegenda, no se si confirmada o no, que el cantant de Judas Priest ha sigut actor porno gay. I veent les aparicions en escena tot plé de cuiro i cadenes, supose que és un d'eixos ciutadans que pensa que "el PP o la nada". Jo mentrestant, curaré la meva gonia existencial amb aquest analgèsic (painkiller), a veure si les ganes d'enviar a la merda el món desapareixen un poquet...
P.D: Més perles per calmar la gonia:
1)quèèèè graaan, per favooor!
2) Des de València amb amor
3)  Tinc asco damunt: yeeeeah
4)  Diumenge de matí, després d'un dissabte moolt llarg
5)  Anem a asclar-ho tooot!. I want your skuuulll
6) Escrutini electoral

MATRIX

Comences a sospitar que vius en Matrix quan descobreixes que els grups de missatgeria són un cant a la banalitat i la brutície  de l’ésser humà. Apareix de manera sobtada una necessitat;  has de fer saber on ets, què fas, qui és el més porc o el més graciós a aquesta banda del Mississipi.  Una estoneta està bé. Jo diria que més del 95% de les converses no virtuals tenen aquest esquema. Comencem manifestant el nostre estat vital, és  absolutament normal. El problema dels grups de missatgeria és que agrupen 50 persones o més ( Si teniu “telegram” ho patireu), on és impossible coincidir. Açò seria meravellós si parlarem de les darreres investigacions per a curar la sida i aportarem qualsevol novetat, però parlem d’éssers amb una sèrie d’èxits i fracassos personals, que no aportem més enllà de la nostra existència en el món,on procurem fer-ho el millor que sabem/podem.  

Arribats fins ací, poden passar vàries coses:

•           Despertem el porc que tenim dins: Tothom conserva un lloc brut. Eixe cantonet del nostre pensament on hi ha “pensamientos impuros”. Els grups de missatgeria l’han tret a la llum. Sembla que, com no ens veem la cara, ens podem enviar vídeos catxondus de polles pililes, xones,vagines, fogons aberrants, zoofilia escatològica o porno dur amb l’excusa de que algú ens l’ha enviat. No els esborrem, ens semblen d'interés general, ens fan “gràcia” i els reenviem.  No pense fer descripcions, però gràcies al Whatsapp “he visto cosas que no creeríais”.Una puntualització o com collons es diga: quasi sempre les porcades sexuals denigrants tenen dones com a protagonistes passives, elles son les humiliades, ells els humiliadors. Per no parlar del retorn amb força del món de l’acudit masclista o de l’entronització de Juliol Esglèssies alias “Julio Iglesias” com a icona del masclisme 2.0. La reencarnació del "follador".Inquietant...

•           No acceptem que la nostra vida és banal de vegades:  Qualsevol dia ha de ser especial, i ho ha de ser des de les  huit del matí o abans. El primer que s’alce ha de dir “bon dia” i la resta contestem “bon dia”, alguns parlem del sol que fa hui o de que ahir va fer boira. Comencem a fer fotos per la finestra, omplim les nostres ultrapotents  memòries de smartphones amb els videos d'abans i fotos que ens reenviem fetes des de terrats, finestres vàries, menjadors, etc.  És curiós, com si semblara que no tenim finestres, o possibilitat d’eixir al carrer a respirar o mirar. Estem dins d’una espiral d’informació; jo et dic que fa sol, per què tu em digues que fa sol i algú confirme que prop de sa casa o de la seva feina fa sol... 
• De vegades, també fem notar a la resta de la humanitat que cuinem per a alimentar-nos i que , per suposat, quan ho fem bé, tothom ho ha de saber. Ningú envia fotos d'una lassanya que sembla un bossat d'una nit de festa o d'aquell intent de postre amb xocolate que, tot i estar boníssim, té molta mala pinta. Per cert, qui hui diu que fa sol, o que és un "cocinillas" ahir t’envià  o li arribà un vídeo de zoofilia transexual amb negres neonazis, o una foto on es fan bromes amb una dona obesa perquè és obesa, o un acudit sobre matrimonis que no fa ni puta gràcia des de  l'any en què algú amb el monyo engominat el contà mentres bevia soberano, però no passa res, hui fa bon dia i la paella m'ha eixit boníssima. Per cert, no ens hem de preocupar.Tot i que ho pensen, ningú ens dirà mai "vaja puta merda de paella t'has currat!", tot i ser de veres. Porno dur i educació. Eixes són les bases de l'amistat en els grups de missatgeria.

Més exemples de Matrix: 

• Passeges el gos amb dos éssers humans amb una existència encara més banal que la teva. No treballen i tenen gos. Ho saben tot sobre gossos. Tenen uns gossos de concessionari, pagats a terminis, amb pedigree. Opinen sobre el teu animalet mentres  estan alerta a tota hora quan passegem prop del  pinar o de l'horta perquè un és al·lèrgic a les abelles i l’altre no pot anar solt perquè no li fa cas a l’amo. La meva gosseta va solta davant dels dos exemplars de BMW caní i de vegades sembla que em mira com dient: perquè fem açò? Què fem ací amb estos?. Trenca aquesta interessantèrrima conversa sobre piensos per animals que costen més de 100€ comprats per aturats amb família que mantenir el soroll atronador d'un BMW automobilístic de l'any 98 (versió senyor major de 50 anys) conduit per un ésser humà tacat d'algeps fins les celles que fa 2 dies que té carnet i ens fa saber gràcies al volum dels seus altaveus que encara hi ha gent que escolta wakalao amb "w". Tot açò ocorre així, sense comes. Els BMW són els nous 124. La fí de lo món!.

• També pots pensar que vius en Matrix quan et sorprens cridant davant la televisió a un ésser humà amb ulleretes que defén a una comtessa que passa de la policia i se’n fuig. El mateix ésser diu que  li sorprenen les declaracions de “una monja con discurso político: Una monja nacionalista de origen extranjero”. Què gran! li molesta un nacionalista d'origen estranger.  El bovet em fa pensar: Sentir-se estranger és la base del nacionalisme?. Uf, no és moment per filosofies, parlem de Matrix. Des de casa olores la suarda que despren l’aleró d’aquest tio. Cada vegada que parla sembla que alça la maneta saludant al zombie del caudillo... per cert, apareixen massa fatxes en tots els mitjans. Han moderat el llenguatge, però no l'ideari. Estan esdevenint part del folklore, sobre tot quan pronuncien  Espanya fent força i una semipausa en la "p".D'ací poquet anirem al forn i direm "Ie neonazi, dona'm una xapata i una coca amb pebrera. Gràcies, arriba/amunt/gora/heil/imatge de cagueradeta somrient del whatsapp (afegir país o concepte de nació)". Parlen no sé què d’esquerres i dretes mentre mastegues un deliciós plat que heu preparat amb amor i sense foto. Acabes de dinar/cridar i  se t’oblida que havies preparat una macedònia de fruites . Has autoeliminat inconscientment el desig de dolçor per culpa d’uns fills de puta que cobren 250€ per anar a unprograma a defendre dos arguments: PP=KK/ PSOE= esquerra. Partint d’eixa base, l’avortament és concebible o no, les xifres d’atur fan ascopena o són esperançadores,la teva corrupció és de malparit, la meva és “puntual”,  les comtesses poden fer befes a la policia municipal i tu no...

I dia rere dia la mateixa història.
 Hi ha alguna cosa que falla. És tan difícil sortir de Matrix!. Difícil,  però no impossible.

 La prestatgeria està plena de llibres, està plena de móns.

MOLTES PREGUNTES I UNA RESPOSTA

Per què eixe guàrdia civil dispara pilotes de goma a gent que vé nedant per la mar? Quin mètode de dissuassió és eixe? Quina és la perillositat? Quina és la finalitat, que se’n tornaren nadant mar endins? On és la professionalitat d’eixa persona, què no sap d’on vénen els que estan dins la mar, què no sap que nadar esgota? Per què el director de la guàrdia civil il’animal del governador de Melilla llancen missatges que no respecten els morts que hi ha hagut?  Per què el president d’Espanya no ha dit res sobre aquesta tragèdia fins a dues setmanes després? Supose que els morts tindrien família, i un missatge de condolença no haguera estat malament, tot i tractar-se de persones sense identificar, són persones. Per què els defensors de la vida no diuen res? Per què eixa falsa cristiandat que ens dóna lliçó a diari sobre amb qui ens hem de casar o com hem de viure o reproduir-nos no diu res?  En definitiva, per què les institucions no respcten 15 persones mortes? Per què sembla que tot quedarà en res? Per què en comptes de seure i proposar alternatives o solucions per què açò no torne a passar, els inútils que hi ha al Parlament es tiren els morts els uns als altres i no aclareixen res? Per què ofereixen esta imatge tan patètica de no respectar els morts que m'ofén com ciutadà?

 Suposem que haguera mort un francés, un alemany, un italià o un blanc qualsevol...i imaginem un poquet el desenvolupament dels fets. Estes persones han mort per què són africans negres subsaharians.

UN COL·LABORADOR

Estic en una tenda fantabulosa d’ordinadors. He estalviat els diners suficients per comprar-me un ordinador que m’agrada,. Quan vaig per ell, veig que n’hi ha un altre amb el mateix preu i de característiques semblants, segons posa en la fitxa tècnica. Només hi ha una diferencia;  en la fitxa del flamant ordinador marca “lenovo”, apareix la marca i el model de targeta gràfica que té. En la fitxa del no menys flamant ordinador “hp” apareix la mateixa marca, però no el model. Mateix preu i mateixes condicions de finançament. Veig un cartell  que posa “¿tienes dudas? Consulta con nuestros colaboradores”.

    Per a començar, el concepte “col·laborador” em resulta sospitós. Resulta que vaig a preguntar-li a un col·laborador en comptes d’un venedor... sospite que  el col·laborador em dirà que m’emporte el “lenovo”. El cride i vé. Fa poc temps que ha passat la vintena. Tot un expert en l’art de vendre portàtils, sense cap dubte. El xic es queda mirant les fitxes, les llig i em diu “yo me llevaría el lenovo”. No puc reprimir el que pense. Són els meus estalvis i no m’abelleix gastar-los perquè sí. Amb tota l’acritud del món conteste: “Ya, pero es que yo no te he preguntado cual te llevarías, eso me da igual, te he preguntado por las diferencias entre una tarjeta gráfica y la otra”. El xicon engull i em diu que en l’ordinador hp no especifica la targeta i per tant, millor jugar sobre segur.  Li pregunte perquè aleshores tenen el mateix preu i em respon que hp és més car, perquè pagues la marca. Ho deixe estar ací, a fi de comptes, és un “col·laborador”, venedors no n’hi ha cap. Quan pregunte per les condicions de finançament, el col·laborador em contesta que no té les taules de finançament i que pregunte en caixa, però que li cal una còpia del DNI, un justificant bancari i una còpia de la meva darrera nòmina...

    Li dic que ho porte tot. M’envia a la caixa i amb tota la cortesia del món m’imprimix un full que diu que li diuen Remigi –nom fictici- i un preu total superior en 20 euros del que diu. Li pregunte perquè i em diu que és pel pack d’instal·lació que he triat. Ara té raó, el que passa és que són 100 euros més, no 20.  Amb tota la cortesia del món, mentres m’envia a la caixa on hi ha una cua bestial perquè qui financia també passa els productes per cobrar-los, li dic que m’he deixat la nòmina. Em diu que vinga demà quan estiga ell, entre les 16 i les 21. Pel que sembla, cal  la presència del col·laborador assignat  perquè traga un ordinador d’un magatzem custiodat amb clau per un futur agent de la llei/guarda de seguretat.  Me’n vaig. Al dia següent, li dic que passe de finaçaments i que pague amb la targeta i ja m’apanye amb el banc, possibilitat que ni ell ni jo havíem pensat i que és millor que la que m'ofereix la tenda. Em comenta que el millor és pagar-lo en tres mesos, que no em cobrarien interesos. Li pregunte si té 300 euros gastaorets durant tres mesos i si me'ls pot deixar. Torna a engolir i em diu que si vull un mouse o una motxilla per a l’ordinador. Li dic que no gràcies, pague i m’estalvie 80 €.

Sabeu què? No em sap greu.

 A fí de comptes el xic ha col·laborat i jo m'he emportat el lenovo.

IDIOTÈCA

El cel el estava emboirat i l'ambient era excessivament pesat al carrer. Tot semblava anar més lentament.El dia pesava. No ha fet fred, ni calor. Bufava l'aire i el sol no ha aparegut en tot el dia. La idioteca ha obert les portes i uns quants éssers caminen pel carrer infectats de mixomatòsi. Els ulls unflats, la boca rabiosa. Caminen pràcticament en filera: cap a l'oficina, dins el cotxe, en el supermercat. Supuren baba en forma de comentari sexista suposadament graciós, comentari racista suposadament graciós, comentari general suposadament graciós,queixa governamental local, queixa governamental regional, queixa governamental nacional, queixa governamental internacional, nul·la proposta que no s'haja sentit infinites vegades... caminen mirant el whatsapp amb una habilitat sorprenent. No tupen amb ningú i aconsegueixen fer una mena de carril per on passar. Volen estar ací i volen estar allà. Circulen amb les seves pròpies normes de trànsit i eviten els stop o els senyals de cedir el pas amb un gest de "perdó", alçant la mà,que aparentment els exonera de les cridades d'atenció en forma de pitada. Aparquen en  pasos de minusvàlid per traure diners dels caixers, somriuen amb un vídeo que han vist en el mòbil, reben a diari imatges de pornografia, sang, violència, humor sexista i còmodes cridades a la revolució sense haver-se de moure,que repeteixen i reenvien. Signen peticions digitals i matarien per causes justes, però des de la retaguàrdia. 

El somni daurat de quatre fills de puta que mouen els fils s'ha complert. Tots estem dins.

Beeee!

ANY NOU

 

Comence un any nou. Un any més, amb l’esperança que aquestos darrers canvis evolucionen. Per  aquest any nou la promesa és no tenir promeses. Només fer camí. Una pas endavant i un altre més i més...

És un moment magnífic per pensar, per reflexionar, per remugar, per créixer. Ara.

Mira: he de lluitar. Déu em vol vencedor.
No em dónes, doncs, la pau, car me la vull guanyar.
El cor em creix i em creix, com el pa en l’alcavor,

mentre vaig, vinc i torne. No em dónes, doncs, la pau
ni la serenitat: són un luxe, només,
i no estem per a luxes. Vull anar i tornar
i fer el meu camí, cada jorn, ardentment.
El meu camí, les meues coses, calentes, meues.
Dóna’m lluita, car jo ja posaré el demés.
Que em facen les paraules servei concret de pedres
per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.
Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.
Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar
els ídols imbecils de les paraules, ara
que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.
És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,
de dir açò i allò clarament i tenaç.
Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.
Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.
No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.
No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.
No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.
No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.
Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,
silenciosament, quasi sense plorar.

(V.A. Estellés)