No es prenia per una persona excessivament educada, però reconeixia que
li agradava sentir com els éssers humans desconeguts li donaven les gràcies o
li demanaven les coses amb un “per favor”. Ell també ho feia amb els
desconeguts. No ho considerava educació, ho prenia com una forma d’empatia necessària
cap a eixes persones que un no coneix.
De la mateixa manera que no reconeixia un grau major d’educació en el
fet d’agrair i demanar per favor el que
fora, s’irritava sobremanera quan presenciava actes quotidians d’insolidaritat
cap els altres. No entenia perquè, en
arribar al final del seu trajecte i començar a baixar, trobava un etern adolescent de vint i prou anys que llegia el mòbil en un bus ple de gom a
gom des del seu seient mentres una
senyora de setanta i molts,dempeus ,agafava un bastó en una mà i l’impersonal
tros de ferro que s’empra per no caure amb l’altra. Ningú es dirigeix cap al “mutxatxote”
, però hi ha gent que llença a l’aire un “hay que vé”...
Altres actes que l’irritaven: gent llegint missatges al mòbil mentre
condueix vehicles, menyspreant tota vida -humana o no- que hi ha al seu
voltant. Era exagerat? Aquesta vegada la
física que tant detestava li donava la raó; si un cos que pesa 1 tona i va a
60km/h impacta contra un cos en moviment que pesa aproximadament 80 quilos i va
a 3 km/h el resultat és.... cervell esclafat perquè sí.
Gent que accelera quan hi ha un pas de zebra
per veure si els viananats s’aturen, senyores amb un tot terreny descontrolat
que semblen frenar amb pànic perquè
porten una tanqueta “ per si tupen amb algú”. Gent que no coneix el que suposa anar en
cadira de rodes i trobar-te el cotxe del puto repartidor de qualsevol merda que
no interessa en la zona habilitada per passar. Tontaines de tota mena que
deixen els vehicles mal estacionats en guals
o qualsevol altre lloc i reaccionen quan qui acompleix les normes fa
sonar el claxon fins l’extenuació...
Aleshores els veia eixir d’un bar –comprenia que eixiren d’un caixer, d’una
farmàcia, d’algun lloc necessari, però d’un bar? Filldeputisme nonstop!- niñatos que no s’apartaven quan passava per
la vorera i el veien vindre – açò suposadament ho feien en el Bronx en els anys
80, hui en dia, era de ser-geee-liii-poo-lllllaaaa o de necessitar una bona i
educada potada en els collons-, gent que ignorava el “por favor pasen por aquí
en orden de cola” en els supermercats i esmentava la seva avançada edat com a
quelcom amb valor de llei en els Mercadona de tota la Marina Baixa fins a l’Alt
Vinalopó, persones que s’asombraven perquè les coses en Benidorm no funcionaven
igual que en Madrid amb la indiscutible sentència “pues en Madrid (afegir
qualsevol cosa) no es así”...S'irritava perquè entenia aquestos actes com a faltes de respecte, actes de menyspreu -conscient o inconscient-, però acabava tolerant-los, sobretot quan tenia eixos dies en els que li abellia desaparéixer, passar la jornada com un esperit.
I podia continuar, però arribava sempre a la mateixa conclusió: per a
què? “l’educació” estava
sobrevalorada. Ens agrada funcionar amb el “jo davant”,
“jo més que tú”. Entrà per la porta de casa i revisionà Taxi Driver, com acte de contricció. Va tornar al supermercat , ningú va botar la
cua. Quan va intentar creuar per un pas
de zebra, un neomacarra accelerà des del principi del carrer amb un soroll estrident i ell posà el carret de la compra al centre
del pas de zebra, s’aturà enmig i mirà el tontaina que havia pegat la frenada pare i que aixecà els muscles amb gest desafiant mentre
feia saber al veïnat que els cotxes
tenen claxon. S’acostà a la porta i li digué: Benvolgut fiil de rata,per favor,
perquè no et mates en la següent revolta i que et plore ton pare si t’estima?.
Gràcies.
