Després de tant de
temps va pensar que podria tornar a escriure. No era una qüestió de manca de
temes, era qüestió d’interés. Interés en l’objectiu que volia obtenir escrivint
del que li abellia.
Va pensar que
podria tractar la por que li provocava l’arribada d’un nou ésser a aquest mon
emmerdat. La paternitat. Una estranya sensació d’il·lusió barrejada amb por
que alhora augmentava eixa sensació de fin de siècle que l’acaçava quan pensava
en els llocs on visqué tot tipus de situacions vitals dels quals ja estava fart
de parlar:
Els racons del poble, les cases dels avis, els
pisos habitats que ja no existien, les passejades per la
capital amb la gratificant sensació que li provocava sentir-se
absolutament anònim en un lloc tan
familiar...Pensant en el llocs comuns i les situacions viscudes com si es tractara
d’un enllaç hipertextual, aparegué una altra sensació recent. No era nova, ja l’havia
experimentat abans: l’alienació. Bé siga per la distància física o pel tipus de
feina que tenia, se li estava fent prou difícil mantenir una agenda social dins
d’uns paràmetres comunament acceptats, s’adonava
que s’estava allunyant poc a poc de les persones a qui estimava.
Havia deixat de
mostrar curiositat pels altres. L’interés
que un té per les persones que aprecia i fa temps que no tracta s’havia substituït
per un ja diran si els abelleix que havia escalat fins un què pinte jo ací i havia arribat més d’una
vegada a una incomoditat angoixant quan s’hi trobava en reunions de més de cinc
persones.
Quan un se sent
alienat experimenta una mena d’ansietat social. D’una banda, creu que no té res
interessant a oferir, que la seva presència no aporta absolutament res a una
conversa pel simple fet que no hi ha res a aportar.
I apareix l’angoixa.
I se’n vol anar sense saber bé per què. No pensa que els altres l’avorrisquen.
Pensa que avorreix els altres i que no fa més que repetir una vegada i una
altra llocs comuns, que no hi ha res de nou en la seva vida i que millor se’n
torna al cau i agafa un llibre.
Quan eixos
pensaments s’esborren, tanca la porta, mira al sostre, torna front al mirall imaginari
i sap que s’equivoca. Potser se sent alienat, però no ho està. En qualsevol
cas, si estiguera alienat, hauria estat una decisió pròpia provocada per eixa necessitat
d’estones de solitud traduïda en llargues passejades amb la seva mascota- quant
et trobaré a faltar quan no estigues, amb el temps,les nostres passejades han
esdevingut veritables exercicis de
meditació i reflexió- que potser estava arribant a ser excessiva. I apareix la contradicció. Continua sense saber gestionar bé les
contradiccions. I tornen els dubtes. Torna la por. Es tanca el rogle amb la il·lusió
i l’alegria que li provoca la propera arribada d’Eric. La boira escampa. Escriu
una entrada. Troba un objectiu.
