CÒPIES

El concursant  rep un premi per imitar tan bé que s’assembla a l’original. Compres  suc amb un 17% de fruita. Al supermercat hi havia botifarres 99%lliures de greix. Hi ha iogurt de xocolata light, coca-cola zero, llet enriquida, llet condensada light,  i pernil cuit amb poca sal i amb la quantitat suficient de sal. Tomaca fregida en brik a l’estil tradicional al costat de tomaca fregida en brik de la mateixa marca “con aceite de oliva”,salvaslips de nit, té orgànic,café al costat de les infusions per a dormir, carn extra tendra, hamburgueses amb formatge inserit, hamburgueses d’espinacs amb pollastre, verdures deshidratades que rehidratar amb aigua o caldo industrial de carn o verdura amb “compromiso casero garantizado” i al fons, en la prestatgeria de baix, les promeses de prosperitat d'un món cada vegada més plastificat…

UNA ALTRA HISTÒRIA DEL KRONEN

S’obrin els ulls. El soroll agut al cervell. Sembla que ixen bombolles de la paret. L’efecte de la pastilla encara dura. Està fosc, però entra un poc de llum per la finestra. Té damunt del pit un braç. Un braç damunt del pit. Es mou i amb el colze toca involuntàriament un pit femení. Un braç de xica damunt del pit… estranyat intenta situar-se. Està en un llit. En l'habitació n’hi han més llits i gent dormint.  Mira sota el llençol. Ella no porta pantalons. Ell sí. No sap qui és i per evitar una situació més incòmoda, lleva el braç del seu pit i s’aixeca silenciosament. Quan obri la porta, entra un poc de llum i la mira.  Si ací hi hagués passat el que sembla que ha passat, ell ho sabria, no? Puta pastilla.

Se sent veu en el que podria ser el saló. Per la finestra del corredor es pot veure l’exterior. És una xalet amb piscina . N’hi han restes del que podria ser una festa: gent dormint en les hamaques, dos tios parlant amb cerveses en la mà, dues xiques que fumen i música de “la fi de  lo món”. Són les 10:30. No sap bé on s’hi troba i no coneix ningú. La suor cau per la cara i la sensació de vertígen augmenta. Camina ràpid cap al saló i  troba una altra escena:

Una chaise longue, un paio amb una samarreta nugada al cap, un altre amb una safata platejada que manipula amb el DNI cavallonets de polsim, una xica amb un ventall que rosega xiclet i  una altra que ronca a tot volum. El de la samarreta al cap mou les barres  a tota velocitat. Quan entra en el saló,  li pregunta: primo!, tú creus que és normal tindre una pistola?.  Una vegada més, cap rostre conegut.Els tres éssers humans visiblement alterats per l’efecte dels cavallons el miren esperant una resposta. La xica del ventall engull pel nas un cavallonet mentres el mira.

-No sé. Depén...

Esclaten a riure i el conviden a seure.  No sap què fer quan apareix de la porta del que sembla el retrete ( retrete? Perquè li vé al cap eixa paraula?. Puta pastilla!) el seu amic...

-Què bé t’ho passes bandido!.

No entén res. La xica del ventall li pregunta si la seva amiga encara està en l’habitació. Ell no sap quina de les xiques que hi havia en l’habitació és, però ho suposa.  Li pregunta al seu amic on són i aconsegueix  algunes referències. Estan prop del pantà, “la cosa es va allargar” i com la xica no parava de parlar i  estàveu a gust em vas dir que vos quedàveu. Tú t’has gitat, però jo no he parat... què bé t’ho passes bandido!.

Eixiren d’aquell cementeri de gats a l’hora de dinar . Quan arribà a casa tenia 19 anys i suava massa per a estar en desembre. Havia eixit de casa amb 18 i el cap clar. En menys de 24 hores havia patit al·lucinacions i greus llacunes.  Front al mirall, ressonava la frase Què bé t’ho passes bandido!. Aquella història haguera pogut acabar en l’hospital, amb una gonorrea,un ull morat, una baralla...

El divendres següent, es trobaren en una altra festa. Ella li contà el que va passar aquella nit  i escomençaren una relació curta,intensa i  salvatge que el va fer repensar  a temps que eixe no era el camí. Massa diversió, molt poc coneixement.

 Dotze anys després es tornaren a trobar en una festa i descobriren que eren amics, però que quan més lluny millor. Quan s'acomiadà, l'acompanyava el de la samarreta al cap. La festa acabà .Pujà al cotxe per tornar a casa i abans d'arrancar, va buscar el tema ideal,que va venir al cap com aquella vegada ho va fer el mot retrete. El posà a tot volum i tancà un episodi que creia finiquitat mentres tornava cap a casa.

LA BOSSANDERA

Passà per l’avinguda central del poble el paletu amb el Ferrari. Els burros que el votaren per la platja promesa, per primera vegada van experimentar una sensació estranya. Una pudor insuportable eixia d’aquell cotxe, tot i portar les finestres tancades.  S’havien de tapar el nas i es marejaven al pas triomfal del comptador de bitllets.  La resta de ciutadans comença a sentir l’agror que puja per l’esòfag pocs moments abans de bossar.  

A València,  els vianants que passaven en eixe mateix instant per la porta de les Corts Valencianes  i l’Ajuntament escomençaren a bossar. Alguns es tapaven el nas, però havien de seure marejats per no poder suportar aquella olor a excrescència. El vòmit s’escampà per molts ajuntaments  i pobles de tota la Comunitat, formant un tsunami de bossades que arribà a la Mediterrània  prenent rumb a les Illes Balears, Catalunya i Andalusia.

La gent escomençava a surar en una fastigosa regurgitació de bitllets de 500€, trajes de sastreria, bolsos de Louis Vuitton i  Infinitis accidentats, bigots i corbates. Els que havien bossat suraven, els que s’havien tapat el nas anaven amb el vòmit al coll, quasi ofegant-se…

Tots aquells que havien provocat aquest tsunami ‘enfonsaren  pel pes de les seves butxaques, on sobtadament sortiren muntonades de bitllets de 500€ que els impedien surar. No paraven de cridar entre glops “jo no ho sabia”, “no era jo”, “dos milions de peles”...

Una vegada retirada l’ona del tsunami, s’hagueren de repetir les eleccions per falta de representants.

PROCÉS DE DESCONNEXIÓ

Ha vist com una cavalcada de reis  obri el calaix de les velles rèmores -mantenir les tradicions vs dones fent de rei mac, la marquesa que no perdonarà mai l’alcaldessa…-. Ha vist també com el canvi promés pinta prou malament.  De moment, la única cosa important sembla ser que Catalunya siga Espanya o  no ho siga – depenent d’on se situa un-, a més del patètic joc de les cadiretes.

Sembla que els gaditans, els bilbilitans i els il·licitans entre d’altres estan molt preocupats per tot açò. Els refugiats? Bé gràcies. La pobresa infantil en Espanya, Catalunya i bilbilitània? Bé gràcies.  També sembla ser polèmic veure un nadó al Congrés dels Diputats.  Que si conciliació,reivindicació o posturisme... En Toledo és un tema capital. Està la gent que no dorm. Sobretot en els bancs dels parcs, que el fred apreta prou. 

Tal volta ha escomençat el procés de desconnexió. Hui no li ha dit bon dia al veí antipàtic que no saluda mai. Hui no s’ha aturat quan per la vorera  quan anava carregat per deixar passar els altres.  Hui somriu de pensar en els seus “actes de rebeldia”.  Un li diu a l’altre artisteee!, què no has vist làstop u quèèè? .  La gent  s’atura pel carrer per veure si açò acaba a boleres. N’hi han que fins i tot trauen el mòbil. L’espectacle està servit.  Passa de llarg i quan gira el cantó, un esglai one more time. Està esdevenint un ésser insensible ? Se sent bé quan comprova que no és l’únic a qui el fet que dos paios surten il·lesos d’un accident després d’haver destrossat els seus vehicles l i fa igual. Si hi hagués ferits sap que canviaria d’actitud, intentaria ajudar, però... els dels mòbils ho farien?

Pregunta estúpida sense resposta.  El cap li diu ara que pots, tira cap a casa, posa’t a la teua moltvolguda Billie mentres mires els terrats i veuràs com se te’n passa. Sempre que sóna Billie se te’n passa.

Sembla que el procés de desconnexió ha escomençat

Post estúpid sense trellat.

ABSÈNCIES

Li  digueren que no patia atacs de pànic. Eren absències.  Una angoixa sobtada  seguida d’un esglai i la sensació de perdre la noció  del que estava fent i on s’hi trobava en eixe moment.  Només durava una estoneta, però sabia perfectament el que vindria a continuació; la sensació de que els ulls s’enfonsen en el crani i son. Molta son.  Com si vingués de fer un exercici esgotador. 

Segons el facultatiu, les absències podrien tenir una causa neuronal o psicològica, i li recomanà un escàner cerebral   per descartar la primera causa. Li preguntà si abusava de qualsevol droga.  Es preguntà si quan un metge et pregunta si abuses de qualsevol droga està donant per fet que en consumeixes una.  També li digué que podia descartar la segona causa anant primer a un psicòleg, però que l’opció de l’escàner era més ràpida (eufemisme d’efectiva) i ja sabria per on tirar. Li recomanà descans. L’envià a cagar al riu amb bones paraules.

Després d’acomiadar-se del metge, passejant pel carrer, va pensar  que patir absències no estava tan malament.  Si arribava a controlar els símptomes –normalment els veia vindre, com els animals quan saben que s’acosta un terratrèmol- podria evadir-se sense substàncies ni lectures ni músiques ni paisatges... Podria obtenir el superpoder de l’absència, esdevenir  absent man sense malles ni capes ni coves subterrànies... un veritable superheroi ocult entre la massa amb la increïble habilitat de  merda de  bloquejar-se de sobte i en menys de trenta segons trobar-se físicament com si hagués patit una gloriosa nit de dissabte. Un ésser amb un xiulit en el cap, amb un cervell que entra en “modo carta de ajuste” aleatòriament  quan se sent  suficientment pressionat...

 Mentre pensava en tot açò, un conductor irritat d’un cotxe li llençà tot tipus d’improperis. No havia mirat abans de creuar. 

Definitivament eren absències...

SURANT

Engolir emocions pensant que omplin. Un estat d’anorèxia emocional que fa que sures, sures en una mar on no hi ha res dins. Una mar morta. I potser mirar el cel alleugere  aquesta sensació de buit, de que no hi ha res. ..Però no. De sobte, te n’adones que la mar està podrida i tu sures en ella. Dia rere dia, la mateixa muntonada de fem;  els amos del corral et furten els diners, “l’esperit del senyoret” supera de llarg a “la vocació del servidor”.  Només són uns quants –diuen els que conserven la fe- . Sempre són els  que estan en els mateixos llocs –pensa la major part de gent que sura en aquesta mar- mentrestant, entre tragèdia i tragèdia, ens diuen que fa calor a l’estiu, que de vegades fa molta calor a l’estiu i que en hivern fa fred i molt de fred...  I surem en una mar podrida, on ens preocupa que el barça no juge en la Lliga espanyola i té nivell de notícia nacional que la Pantoja ix o entra del talego.

Aquestos éssers humans existeixen. És a dir, n’hi ha militants convençuts de partits polítics on els estafadors i algun lladre són quasi capitans generals, persones que ploraran si el barça juga la lliga en un altre país i personetes que van a la porta de la presó a cridar-li guapa  a la Pantoja (eixes persones són les autèntiques folklòriques,per cert) entre d’altres.  Suren en la mateixa mar que tu i engoleixen emocions que pensen que omplin l’esperit, com fas tu.  No canvia res.

Mires cap amunt. Res.

 Et submergeixes una estoneta. Res.

Tornes a la superfície i et preguntes qui t’has cregut que ets. 
El teu bescoll pelat tupa en la sorra de la vora de la mar...

e

SELLA I JO

Quant de temps sense veure’ns. Ja no vols saber res de nosaltres/ del poble...  Durant aquestos tres mesos,he hagut d’escoltar sentències d’aquest tipus. T’has oblidat de nosaltres/ens tens oblidats és una de les que més em fa pensar.  Jo us tinc oblidats, en canvi, vosaltres –no tots-no heu deixat de pensar en mi. La prova irrefutable és la quantitat de trucades que m’heu fet al mòbil –zero-,el missatges amb una mínima mostra de trellat que hem compartit o les ganes i l’interés que heu tingut per com han anat les coses en aquest temps –mesos- a més del frenètic ritme de visites que ha patit ma casa –igual a la de trucades- tot i estar a la llarguíssima distància de 35 quilòmetres. Tot un món si un ha de venir a peu, perquè amb un mitjà de locomoció anomenat cotxe, el trajecte és de mitja hora.

A més,  fem les compres en el mateix centre comercial i treballem quasi tots en una àrea màxima de 50 quilòmetres els uns dels altres. Mai coincidim voluntàriament. Se suposa que si jo puge poc – haurem de concretar molt és  prou- és perquè me n’he oblidat de vosaltres. Interessant.  Tots tenim un nexe comú;  Sella.  Un lloc meravellós i un món particular alhora.  Sella t’acull i Sella, de vegades,et rebutja, Sella t’enyora i a Sella, sovint, li importes poc.  Sella t’estima –tu també l’estimes- i en Sella, de vegades, no caps.  Sella roman esperant que arribes i quan arribes roman esperant que te’n vages  i vulgues tornar. A Sella vas encantat sempre que t'abelleix, però a Sella li costa molt venir a tu.  En Sella tens la part més important de tot el que ets, però ets molt més que Sella i tot el que suposa.  Sella sembla un temple que s’ha de visitar en unes dates concretes, on s’ha de fer peregrinatge per veure que hi ha de nou, i quan arribes, ja ha acabat la cerimònia.

Falta molt poc per començar una nova etapa, i tot i que li coste, Sella ha d’acceptar que els nostres camins  s’han de separar, però en paral·lel, un enfront de l’altre,a una distància prudent, que ens permeta no allunyar-nos del tot, però sense eufòries innecessàries ni enyorances fictícies.