DÈRIES

Tractant d’enllaçar els darrers instants que  no es tornaran a repetir al llarg dels anys. Torna a sonar la melodia i apareix un altre color. El somni pesat donà pas a la tardor perpètua. La desfilada de cares i gestos continua en la nit de berbena: jo podria, jo voldria, jo seria, jo faria… cares, carasses, carassetes…màscares.

Quan acaba la berbena, no surt la carassa. Vivim una pandèmia de superficialitat, d’aparent aprofitament del moment. En el fons, detritus que ningú neteja. Però és en el fons on s’hi troben les perles. Cap tresor hi ha a la superfície. És en el fons on acaba la vida, dins un calaix de fusta. I és des del fons on sempre surt la idea, la primera matèria, el líquid que tot ho engega.

Diu tantes coses sense dir-ne cap que comença a pensar que esdevindrà boig. Sempre front una cadena d’imatges, intentant partir-la per qualsevol eslavó, sense temps per aturar-se a pensar. O això o tot açò només són dèries personals d’un ésser humà que es dedica excessivament a callar, observar i de vegades, escriure...