D’un temps ençà,
una estranya sensació de desassossec corre
pel meu cos. Els bàrbars s’obrin pas a cops entre una població que no acaba de
creure’s el que passa, encegada per una mena d’”egoisme lògic”:Un govern
democràtic indulta dos funcionaris condemnats per tortura, que fins ara era un
atemptat contra els drets humans. Una Europa endinsada en xifres no se n’adona
de la barbaritat que açò suposa i la resta de població no exigeix el nom i els
cognoms dels torturadors, el dret els empara. Al torturat, només l’emparen les
imatges gravades per la càmera de la sala d’interrogatoris i la sentència
judicial favorable. Visc en un país on dos policies torturadors han sigut
perdonats pel govern en contra de les sentències dels jutges. L’atordiment
provocat per l’atur, els desnonaments i els malparits corruptes a diari ja ens
fa perdre la perspectiva. No és del tot culpa nostra, estem sobrepassats. És
una mostra clara de com n’estem d’ atordits pel que ens envolta. El tsunami de
problemes ho arrasa tot. Hi ha països que bombardegen escoles i n’estem més que
farts de veure com,literalment,rebenten xiquets innocents a Síria i Afganistan .
Quant a les guerres menys mediàtiques no en sabem res.
Les informacions
que rebem escomencen amb xifres i acaben amb xifres: quantitat d’aturats, de desnonaments,milions
per a la banca,xifres de gols i preus de fitxes de futbolistes... i sense que ens adonem, ens
diuen que hi ha hagut una xifra de morts a qualsevol país en guerra. Estem
esdevenint insensibles; sembla que ja no mor ningú de fam. Estem submergits en
una grandíssima quantitat de problemes “d’àmbit local” o “personal” tan
tremenda que no atenem a animalades com l’indult a dos torturadors o l’assassinat
estatal de xiquets.
En canvi, s’escolten
actituds que fan tremolar: Per tot arreu hi ha gent que sap “el que cal fer” i
crida, o ens atorga papers que no tenim, bramant, sempre bramant. Moltes vegades,
són brams de desesperació, però fan pudor a “ganes de venjança”, un sentiment
tan satisfactori com inútil –en la satisfacció hipotètica està la trampa-. Ara
sembla que no et pots queixar si no ets a l’atur, com si et digueren ”hauries d’estar
en la meua situació”, en comptes d’alegrar-se’n per un i lluitar per eixir d’aquesta
situació. Han aconseguit encarar-nos els uns amb els altres. Aquestes actituds
normalment es queden en les barres dels bars, en la cua dels supermercats o en
les parcs i les voreres. En les manifestacions no en veus a cap d’aquestos
sabuts, que alhora són gent necessitada o rebutjada pel sistema.
Compte. Els bàrbars
porten corbata,et diuen “no hi ha més eixida” o “hi ha més eixides, però no et
diré quines fins que arriben les votacions” i tu brames. Pensa i actua, però sobretot, actua. Hi ha
molta merda fóra i molt poques pales per retirar-la.
4 comentaris:
Ole entrada!!!
Doncs això...
La globalització satura de problemes i al mateis temps els dilueix. Al remat ens atonta poc a poc, ens fa perdre tant la perspectiva que no veem els problemes que tenim al costat.
Amparo: Gracietes. :)
Àngels: Així és, açò no ha de durar massa, sino esdevindrem insensiblement estúpids.
Pere: Jo crec que açò canviarà, el que no sé és si el canvi serà positiu (ens adonarem del què passa i serem solidaris els uns amb els altres) o a pitjor ( serem cada vegada més insensibles). Por em fa només pensar-ho...
Publica un comentari a l'entrada