dimarts, 14 de març de 2017

EL ROGLE


  Després de tant de temps va pensar que podria tornar a escriure. No era una qüestió de manca de temes, era qüestió d’interés. Interés en l’objectiu que volia obtenir escrivint del que li abellia.
Va pensar que podria tractar la por que li provocava l’arribada d’un nou ésser a aquest mon emmerdat. La paternitat. Una estranya sensació d’il·lusió barrejada amb por que  alhora augmentava eixa sensació de fin de siècle que l’acaçava quan pensava en els llocs on visqué tot tipus de situacions vitals dels quals ja estava fart de parlar:
   Els racons del poble, les cases dels avis, els pisos habitats que ja no existien, les passejades per  la capital amb la gratificant sensació que li provocava sentir-se absolutament  anònim en un lloc tan familiar...Pensant en el llocs comuns i les situacions viscudes com si es tractara d’un enllaç hipertextual, aparegué una altra sensació recent. No era nova, ja l’havia experimentat abans: l’alienació. Bé siga per la distància física o pel tipus de feina que tenia, se li estava fent prou difícil mantenir una agenda social dins d’uns paràmetres comunament  acceptats, s’adonava que s’estava allunyant poc a poc de les persones a qui estimava.
  Havia deixat de mostrar curiositat pels altres. L’interés  que un té per les persones que aprecia i fa temps que no tracta s’havia substituït per un  ja diran si els abelleix que havia escalat fins un què pinte jo ací i havia arribat més d’una vegada a una incomoditat angoixant quan s’hi trobava en reunions de més de cinc persones.
  Quan un se sent alienat experimenta una mena d’ansietat social. D’una banda, creu que no té res interessant a oferir, que la seva presència no aporta absolutament res a una conversa pel simple fet que no hi ha res a aportar.
  I apareix l’angoixa. I se’n vol anar sense saber bé per què. No pensa que els altres l’avorrisquen. Pensa que avorreix els altres i que no fa més que repetir una vegada i una altra llocs comuns, que no hi ha res de nou en la seva vida i que millor se’n torna al cau i agafa un llibre.

Quan eixos pensaments s’esborren, tanca la porta, mira al sostre, torna front al mirall imaginari i sap que s’equivoca. Potser se sent alienat, però no ho està. En qualsevol cas, si estiguera alienat, hauria estat una decisió pròpia provocada per eixa necessitat d’estones de solitud traduïda en llargues passejades amb la seva mascota- quant et trobaré a faltar quan no estigues, amb el temps,les nostres passejades han esdevingut  veritables exercicis de meditació i reflexió- que potser estava arribant a ser excessiva. I apareix la contradicció.  Continua sense saber gestionar bé les contradiccions. I tornen els dubtes. Torna la por. Es tanca el rogle amb la il·lusió i l’alegria que li provoca la propera arribada d’Eric. La boira escampa. Escriu una entrada. Troba un objectiu.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tantes coses per contar...
M'alegra llegir-te de nou

MEQUETREFE ha dit...

Allà anem. A veurem molt dura...