La meva personeta
tenia un malson recurrent; el temps perdut. De manera periòdica, mirava cap
enrere i recordava moments, situacions, esdeveniments, rialles i penes, errors
i encerts i pensava en tot el temps que
he perdut. Aquesta manera de procedir és
totalment absurda, i ho sé. Es com detenir-se en allò que va passar i mirar-ho
com si ho pogués apanyar. Ni necessite apanyar-ho ni ho puc apanyar. Simplement
foren situacions i accions més o menys evitables que em portaren per camins suaus,
tranquils i còmodes i de vegades, camins que no portaven enlloc. I quan u té la sensació d’haver estat en un
camí sense eixida i se n’adona, no és gens estrany que acudisca la sensació d’haver
perdut el temps. Eixa sensació de temps
perdut provoca angoixa, el temps no es recupera, va cap endavant, com el món
que no s’atura per veure què ens passa. Em va costar moooolt desfer-me d’eixa
idea de temps perdut, de fet, de vegades, mire fotos, passe per carrers o sónen cançons que fan “click”.
Serà la tardor...
2 comentaris:
Jo últimament tinc una sensació pareguda, pero igual no amb la idea de temps perdut com a temps "malgastat", sinó com a temps "irrecuperable", com si haguera perdut un temps passat que no voldria perdre del tot.
No sé, tinc sensació de "guta"...
I és una "gutasensació" inevitable,justament perquè no hi ha marxa enrere... En fi, cal mirar cap endavant per veure què passa.
Publica un comentari a l'entrada