dimecres, 30 de juliol de 2014

HISTÒRIES CREUADES


Tal volta la nostra persona s’edifique amb un munt d’històries –acabades o per acabar- que poc a poc van modificant la manera que tenim d’actuar i de reaccionar, d’afrontar les diferents situacions que ens apareixen al llarg de la vida, en definitiva, la nostra visió del món. Eixes històries poden ser meravelloses o dramàtiques, però en tot cas, haurien de produir-se en una quantitat bastant equitativa; si patim moltes més experiències meravelloses que dramàtiques, potser ens bloquegem quan la realitat ens pegue una potada en la panxa –ho farà més d’una vegada- i, a l’inrevés, si patim moltes més  experiències dolentes que alegries, potser romanguem cegs front  les oportunitat d’amillorar –també apareixeran més d’una vegada, tard o d’hora- que ens planteja el  viure.
Però...què passa amb eixes històries inacabades que podrien haver acabat meravellosament o d’una manera llastimosa? Aquella persona, aquella oportunitat, les classes de música que mai acabares d’escomençar,el dècim de loteria que no comprares, la ciutat que descartares en aquell viatge, el cantó pel que no passares en aquell moment, els moments que no compartires amb un familiar.... tothom tenim històries que començarem i no acabarem. Ningú acaba tot el que comença i n’hi ha d’altres que som veritables especialistes en deixar-ho tot a mitges, com si fórem biblioteques que acumulen llibres i més llibres, però que no tenen prestatgeries on ordenar-los.
Qualsevol dia apareix una limitació, alguna cosa que no saps fer, i de sobte, la teva ment desordenada activa la imatge de l’instant precís en què, amb tota la il·lusió del món, escomençares a aprendre el que ara et limita i ho barreja amb un agre sentiment de ràbia, impotència i tristor quan comproves que ara no saps, que ara no pots i que ho deixares a mitges. I ho deixares a mitges per ell o per ella, per  escomençar altres projectes que tampoc acabares, per desgana, per manca d’ànims o perquè sí.  En aquell moment no mirares enrere, i ara, eixes històries apareixen pel cantó d’un carrer, en els bancs d’un parc, quan passes per davant la porta d’aquella acadèmia o quan trobes uns antics apunts. De vegades, sembla que decideixen acaçar-te...
Penedir-se’n del que un ja ha fet és absurd. Les decisions ja estan preses i el temps no s’atura ni torna enrere.  La nostàlgia és una porqueria i està sobrevalorada, poc millora i menys aporta, però és irreprimible. Porca misèria!

1 comentari:

Àngels Domenech ha dit...

Sol dir-se que és millor arrepentir-se del que es fa que no del que es deixa de fer, però jo sempre he pensat que tant si es fa com si no ja "s'està fent", ja s'està prenent una determinació, ja s'està actuant. Per acció o omisió, per excés o per defecte (que més dona)... a la fi son decisions que prenem, encara que després ens arrepentim (o no).