dijous, 14 d’agost de 2014

COWBOY IONQUI



Un cowboy ionqui. Ha de cavalcar per arribar al següent poble travessant col·lines, dormint en terra, patint fred, calor, inseguretat, pluges… i una addicció. També potser que estiga al ranxo on només hi han vaques, solitud, feina, aïllament… i una addicció incontrolable que el crema per dins.
Escoltar els cowboyjunkies mentres viatge en tren escomença a ser ja un ritual. La maleta, com sempre, va massa plena, porte prou més del que cal. No sé mesurar i eixa maleta a punt de rebentar n’és l’expressió més clara. Este és un estiu absolutament estrany. I ho és perquè sent una gelor dins que no havia sentit fins ara. No sé quin resultat tindrà aquest desig d’allunyar-me, de treure una capa més de la ceba per llençar-la al fem, però sé que cal fer-ho.
Una maleta plena no és pràctica, un l’obri i pensa per a què ha carregat amb açò o amb allò per a un viatge. Si eixe viatge és llarg, és millor portar poques coses i anar omplint-la amb el que un troba fent camí. I el viatge és llarg. Tota una vida. Mirant com trenquen les ones del Cantàbric, una pluja intensa en agost i els camps de gira-sol he comprés que un no pot estar sempre obrint la maleta i veure que està plena de coses innecessàries, que cal alleugerar, simplificar per continuar endavant, deixar lloc per  a allò que vinga i parar de controlar de manera obsessiva el contingut de la maleta.


1 comentari:

Àngels Domenech ha dit...

la maleta...
La maleta va tan carregada com nosaltres podem/volem/necessitem portar-la (depés de cadascú). En hivern, tal vegada més plena, i en estiu més buida.
Anem carregant-la mab el pas dels dies i anem buidant-la amb l'arribada a cada destí del viatge. Darrere de cada "colina, dormint en terra, patint fred, calor, inseguretat, pluges... i una adicció".
A la fi, no deixa de ser el que és, la nostra maleta, i reconeixent-la com a tal, sabent que hi portem dins i perquè ho vam posar o deixar ajuda a recòrrer amb més seguretat el camí.