Tal volta la nostra persona s’edifique amb un munt d’històries –acabades
o per acabar- que poc a poc van modificant la manera que tenim d’actuar i de
reaccionar, d’afrontar les diferents situacions que ens apareixen al llarg de la
vida, en definitiva, la nostra visió del món. Eixes històries poden ser
meravelloses o dramàtiques, però en tot cas, haurien de produir-se en una
quantitat bastant equitativa; si patim moltes més experiències meravelloses que
dramàtiques, potser ens bloquegem quan la realitat ens pegue una potada en la
panxa –ho farà més d’una vegada- i, a l’inrevés, si patim moltes més experiències dolentes que alegries, potser
romanguem cegs front les oportunitat d’amillorar
–també apareixeran més d’una vegada, tard o d’hora- que ens planteja el viure.
Però...què passa amb eixes històries inacabades que podrien haver
acabat meravellosament o d’una manera llastimosa? Aquella persona, aquella
oportunitat, les classes de música que mai acabares d’escomençar,el dècim de
loteria que no comprares, la ciutat que descartares en aquell viatge, el cantó
pel que no passares en aquell moment, els moments que no compartires amb un
familiar.... tothom tenim històries que començarem i no acabarem. Ningú acaba
tot el que comença i n’hi ha d’altres que som veritables especialistes en
deixar-ho tot a mitges, com si fórem biblioteques que acumulen llibres i més
llibres, però que no tenen prestatgeries on ordenar-los.
Qualsevol dia apareix una limitació, alguna cosa que no saps fer, i de sobte, la teva ment desordenada activa la imatge de l’instant precís en
què, amb tota la il·lusió del món, escomençares a aprendre el que ara et limita
i ho barreja amb un agre sentiment de ràbia, impotència i tristor quan
comproves que ara no saps, que ara no pots i que ho deixares a mitges. I ho
deixares a mitges per ell o per ella, per
escomençar altres projectes que tampoc acabares, per desgana, per manca
d’ànims o perquè sí. En aquell moment no
mirares enrere, i ara, eixes històries apareixen pel cantó d’un carrer, en els
bancs d’un parc, quan passes per davant la porta d’aquella acadèmia o quan
trobes uns antics apunts. De vegades, sembla que decideixen acaçar-te...
Penedir-se’n del que un ja ha fet és absurd. Les decisions ja estan
preses i el temps no s’atura ni torna enrere.
La nostàlgia és una porqueria i està sobrevalorada, poc millora i menys
aporta, però és irreprimible. Porca misèria!
1 comentari:
Sol dir-se que és millor arrepentir-se del que es fa que no del que es deixa de fer, però jo sempre he pensat que tant si es fa com si no ja "s'està fent", ja s'està prenent una determinació, ja s'està actuant. Per acció o omisió, per excés o per defecte (que més dona)... a la fi son decisions que prenem, encara que després ens arrepentim (o no).
Publica un comentari a l'entrada