Les ulleres “d’espill”, les ulleres de policia ianqui que va amb moto,
la roba a quadres, les cares amb barba o bigot… no són 2.0, són 1.1. Tornar-ho
a fer, -però millor- es disfressa amb la paraula “reinventar-se”,
“sostenibilitat” vol dir minva perjudicial, Hitler i Stalin apareixen prou a
sovint en les tertúlies i els comentaris d’articles d’opinió; més versió 1.1.
Transparència significa “t’ensenyaré la poteta,però no veuràs res més”, justícia
significa llei arbitrària, església significa “caducat”, polític significa “vendebiblias” o “xerraire”,
“nou” significa còpia no descoberta o lleugerament trucada, les noves
tecnologies mai deixaran de ser noves, i sempre estarem pendents de tot allò
que siga 2.0, o “soplo de aire fresco”. Versió
1.1. El que ja hi havia retocat i “posat de moda” one more time.
Les coses que ens envolten cada vegada són menys velles i més
“desfasades”. Càmeres desfasades, ordinadors desfasats, mòbils desfasats…De
vegades pense en l'ansietat i la tristor dels objectes desfasats, que no totalment obsolets.
No són suficientment vells per a ser trastos inútils (aquella primera càmera
digital que encara funciona i et mira en la prestatgeria, per exemple) però
s’han quedat enrere, han deixat pas a noves versions, a versions 2.0. Són
trastos més lents, amb menys funcions o pitjor resolució. No hem tingut temps
de tenir-los un afecte especial, ni de recordar-los per alguna cosa en concret
(algú se’n recorda de la marca i model del primer mòbil amb càmera que va
tenir?). Romanen en calaixos o plantes de reciclatge, probablement ja hagen
sigut desmuntats per fer nous objectes 2.0 amb ànima de trasto obsolet emprat
de nou i millorat.
Amb aquest ritme d’immediatesa, poques coses ens sorprenen. És l’única
explicació que trobe a tanta desgràcia per tot arreu i tan poca resposta per
part dels afectats. Esperem que arribe quelcom de bo de manera immediata, sense
mesurar. Volem que arribe ja per a què la mala experiència esdevinga obsoleta com aquell telèfon que
tenia antena desplegable i posava “airtel” en la pantalla. N’hi han éssers
humans que estan pendents de tots els moviments dels altres per assenyalar-los. Maneres de tapar
que són éssers obsolets. N'hi ha gent que ens tracta i a qui tractem com un objecte desfassat; estan allí, en la prestatgeria o el calaix, i quan no hi ha més remei o no volem emprar el nou aparell que acabem d'adquirir, aprofitem el desfassat per a eixir del pas. Cada vegada que puge al porxi de casa de la meva àvia sent més i més
ganes de ser una persona desfasada, quedar-me enrere i que el món avance mentre
jo sóc plenament conscient que no arribaré mai a ser 2.0 si m’ho impose, que m’encanta
aquesta versió, però que quelcom va malament quan l’he d’autoafermar constantment, que no vull avançar així, amb arrancades i frenallades. Sense presses,
però sense parsimònies, sense immediateses, però alerta. En els temps que
corren, ser “voyeur” és una opció meravellosa.
P.D 1: Se me’n van les ganes d’escriure per una bona temporada. Vaig a
endinsar-me ací:
P.D.2: Aquesta entrada ha estat inspirada per aquestes meravelles:
4 comentaris:
Cada vegada escrius millor, Kike. M'agrada molt llegir-te, encara que no comente sempre.
Dius que igual fas un paronet en relació a la publicació de post i, per la imatge tota plena de llibres, he intuit que es dedicaràs més a la lectura, be si tu creus que això és el que més t'apeteix en estos moments, esperarem més avant a que t'entren ganes d'escriure de nou, que de segur que escriuràs.
:)
Jo, com Amparo, també esperaré a que tornes a escriure.
La teua visió del que ocorre al nostre voltant mai em deixa indiferent. Sol ser brutal, directa. De vegades desgarradora, amenaçant. Observes i medites la quotidianitat com si fos excepcionalitat i, això, senyor Mequetrefe es extraordinari.
Gràcies a les dos. Tornaré a escriure,només que tinc un fum de lectures atrassades i m'abelleix llegir una bona temporadeta, però tornaré (risa maligna)
We'll be waiting...
Publica un comentari a l'entrada