2.0

        Les ulleres “d’espill”, les ulleres de policia ianqui que va amb moto, la roba a quadres, les cares amb barba o bigot… no són 2.0, són 1.1. Tornar-ho a fer, -però millor- es disfressa amb la paraula “reinventar-se”, “sostenibilitat” vol dir minva perjudicial, Hitler i Stalin apareixen prou a sovint en les tertúlies i els comentaris d’articles d’opinió; més versió 1.1. Transparència significa “t’ensenyaré la poteta,però no veuràs res més”, justícia significa llei arbitrària, església significa “caducat”,  polític significa “vendebiblias” o “xerraire”, “nou” significa còpia no descoberta o lleugerament trucada, les noves tecnologies mai deixaran de ser noves, i sempre estarem pendents de tot allò que siga 2.0, o “soplo de aire  fresco”. Versió 1.1. El que ja hi havia retocat i “posat de moda” one more time.

       Les coses que ens envolten cada vegada són menys velles i més “desfasades”. Càmeres desfasades, ordinadors desfasats, mòbils desfasats…De vegades pense en l'ansietat i la tristor dels objectes desfasats, que no totalment obsolets. No són suficientment vells per a ser trastos inútils (aquella primera càmera digital que encara funciona i et mira en la prestatgeria, per exemple) però s’han quedat enrere, han deixat pas a noves versions, a versions 2.0. Són trastos més lents, amb menys funcions o pitjor resolució. No hem tingut temps de tenir-los un afecte especial, ni de recordar-los per alguna cosa en concret (algú se’n recorda de la marca i model del primer mòbil amb càmera que va tenir?). Romanen en calaixos o plantes de reciclatge, probablement ja hagen sigut desmuntats per fer nous objectes 2.0 amb ànima de trasto obsolet emprat de nou i millorat.

        Amb aquest ritme d’immediatesa, poques coses ens sorprenen. És l’única explicació que trobe a tanta desgràcia per tot arreu i tan poca resposta per part dels afectats. Esperem que arribe quelcom de bo de manera immediata, sense mesurar. Volem que arribe ja per a què la mala experiència  esdevinga obsoleta com aquell telèfon que tenia antena desplegable i posava “airtel” en la pantalla. N’hi han éssers humans que estan pendents de tots els moviments dels altres per assenyalar-los. Maneres de tapar que són éssers obsolets. N'hi ha gent que ens tracta i a qui tractem com un objecte desfassat; estan allí, en la prestatgeria o el calaix, i quan no hi ha més remei o no volem emprar el nou aparell que acabem d'adquirir, aprofitem el desfassat per a eixir del pas. Cada vegada que puge al porxi de casa de la meva àvia sent més i més ganes de ser una persona desfasada, quedar-me enrere i que el món avance mentre jo sóc plenament conscient que no arribaré mai a ser 2.0 si m’ho impose, que m’encanta aquesta versió, però que quelcom va malament quan l’he d’autoafermar constantment, que no vull avançar així, amb arrancades i frenallades. Sense presses, però sense parsimònies, sense immediateses, però alerta. En els temps que corren, ser “voyeur” és una opció meravellosa.

P.D 1: Se me’n van les ganes d’escriure per una bona temporada. Vaig a endinsar-me ací:

P.D.2: Aquesta entrada ha estat inspirada per aquestes meravelles: