Un cowboy
ionqui. Ha de cavalcar per arribar al següent poble travessant col·lines,
dormint en terra, patint fred, calor, inseguretat, pluges… i una addicció.
També potser que estiga al ranxo on només hi han vaques, solitud, feina,
aïllament… i una addicció incontrolable que el crema per dins.
Escoltar els cowboyjunkies mentres viatge en tren escomença a ser ja un ritual. La maleta,
com sempre, va massa plena, porte prou més del que cal. No sé mesurar i eixa
maleta a punt de rebentar n’és l’expressió més clara. Este és un estiu
absolutament estrany. I ho és perquè sent una gelor dins que no havia sentit
fins ara. No sé quin resultat tindrà aquest desig d’allunyar-me, de treure una
capa més de la ceba per llençar-la al fem, però sé que cal fer-ho.
Una maleta
plena no és pràctica, un l’obri i pensa per a què ha carregat amb açò o amb
allò per a un viatge. Si eixe viatge és llarg, és millor portar poques coses i
anar omplint-la amb el que un troba fent camí. I el viatge és llarg. Tota una
vida. Mirant com trenquen les ones del Cantàbric, una pluja intensa en agost i
els camps de gira-sol he comprés que un no pot estar sempre obrint la maleta i
veure que està plena de coses innecessàries, que cal alleugerar, simplificar
per continuar endavant, deixar lloc per a allò que vinga i parar de
controlar de manera obsessiva el contingut de la maleta.
1 comentari:
la maleta...
La maleta va tan carregada com nosaltres podem/volem/necessitem portar-la (depés de cadascú). En hivern, tal vegada més plena, i en estiu més buida.
Anem carregant-la mab el pas dels dies i anem buidant-la amb l'arribada a cada destí del viatge. Darrere de cada "colina, dormint en terra, patint fred, calor, inseguretat, pluges... i una adicció".
A la fi, no deixa de ser el que és, la nostra maleta, i reconeixent-la com a tal, sabent que hi portem dins i perquè ho vam posar o deixar ajuda a recòrrer amb més seguretat el camí.
Publica un comentari a l'entrada