Et
mostraré que tinc ferides
Un
dia amb la plaça buida
I
veuràs que no tot és com sembla
I
sabràs que de vegades rima la més pura dissonància
T’ensenyaré
que tinc ferides
Una
nit quan la llum del ball s’apague
I
veuràs com supuren,que sagnen en abundància
Et
mostraré que tinc ferides
Una
vesprada d’absències forasteres
I
veuràs que la mort és com l’oblit
I
sabràs que he mort mil vegades pels racons muts en nits de dissabte i diumenges
de matí
T’ensenyaré
que tinc ferides
Un
matí mirant al sostre
I em veuràs per fi com sóc
I sabràs el que vull dir
Et
mostraré que tinc ferides
Que
només hui m’abelleix mostrar
I
veuràs que és com sembla, que no sé deixar-les curar.
Enrique 05
Continue trobant "arxius ocults", dels quals ni me'n recordava. Açò va ser escrit en uns moments en els quals necessitava una mena de redempció, resorgir després d'una bona puntellada emocional que estava transformant-me en un ésser flotant, a la deriva. Encara tardaria en surar. És curiós,la imatge de trobar-me gitat mirant el sostre ja anava pegant voltes fa 12 anys.
2 comentaris:
Quant patiment desprenen eixos versos... Però, afortunadamente, tot passa.
Vetusta Morla canta que "hay esperanza en la deriva" i jo ho vull creure...
Publica un comentari a l'entrada